El llibre de Bretón i el seu rostre assassí

Mala cosa seria que El odio (Anagrama, 2025) de Luisgé Martín provoqués contra l’escriptor ni una mínima porció de l’animositat que va acumular José Bretón contra Ruth Ortiz i que el va conduir a matar els seus fills i provocar un dolor impossible de superar a la seva ja llavors exparella. La campanya desfermada contra l’autor i l’editorial és tan infame que costa trobar paraules que la temperin, sobretot venint de persones que no han llegit el llibre. La polèmica condueix immediatament a Truman Capote i el seu A sang freda. L’autor va ser el primer que va introduir la denominació de "novel·la de no ficció", que sembla en si mateixa una contradicció, però no ho és perquè persegueix acostar-se a un fet real amb dades, fonts, informes i declaracions, a través d’una narració que apel·li a la veritat. I així Capote va popularitzar un brutal assassinat als quatre integrants de la família Clutter a la Kansas profunda, acostant-se sobretot a un dels criminals. ¿Va humanitzar Capote Perry Smith, un dels assassins? La pregunta és una recomanació a la seva lectura. En el cas de Luisgé Martín, l’escriptor treballa amb una entrevista feta a la presó, trucades i cartes de Bretón, a més de tota la informació que té sobre l’assassinat i el seu judici. Amb això construeix una narració que s’acosta a les entranyes de la maldat del personatge i les seves contradiccions. És cert que l’obra podria haver sigut encaixada en una altra col·lecció que Anagrama té per a assajos o reportatges, però l’estil narratiu del llibre supera l’àmbit periodístic. Fidel a Capote. Una novel·la de no ficció. Hi ha tres qüestions que molesten amb la seva publicació. La més important és que reobre les ferides de la mare, que no seran mai cicatritzades. La segona, que l’autor ha prescindit de la mirada de la mare. La tercera és el temor de la humanització d’un assassí capaç matar els seus fills per fer mal a la seva mare. La primera és impossible superar-la. Segur que cada 8 d’octubre és un calvari per a Ruth Ortiz. La segona és un error amb les actuals conseqüències. Sobre la tercera, la lectura de l’obra no et condueix a aquesta conclusió. Cito un paràgraf del llibre. "Voy a detenerme un momento en una contradicción existencial: Bretón quería que la policía creyera su versión de los hechos, su inocencia, pero que Ruth, al mismo tiempo, supiera que el causante de su dolor había sido él. La venganza (...) exige la reivindicación del escarmiento. No basta con que el otro sufra: es necesario que sepa por qué sufre y quién ha sido el ejecutor del castigo. Bretón no podía correr el riesgo de que Ruth Ortiz llegara a pensar que los niños habían sido realmente secuestrados per un desconocido". La maldat en estat pur. ¿Com es pot ser tan recargolat? D’aquí parteix l’interès literari de Luisgé Martín cap a la foscor de Bretón. Els ingredients psicològics estan en la literatura negra que tant atrau. Per això, no pertoca fer emmudir una obra que ens interpel·la, ens bufeteja, ni iniciar una campanya contra l’editorial i el seu escriptor. I menys sense llegir una frase del llibre.

El més llegit