La constricció és un element indestriable de la construcció artística. Ho podem dir de moltes maneres. Limitació, obstacle, impediment, entrebanc, destorb. Barreres que imposem a l’acte poètic no pas perquè ens agradi o perquè vulguem demostrar perícia tècnica, sinó perquè en són una part essencial. L’obra d’art no existiria si no hi hagués un marc que la limités. La immensitat no existeix en l’art: hem d’acotar l’espai, el terreny on es desenvolupa. I qualsevol creació exigeix una formalització. És a dir: no parlem de la vida, dels amors i els desamors, del patiment i la joia, dels conflictes, de la manera com ho faríem sense intervenció artística. Necessitem la forma (la constricció, l’impediment, la imposició volguda i conscient) si volem reflectir el flux caòtic de la realitat. El caos només s’ordena a partir de la forma. No ens n’adonem, sovint, però hi ha exercicis en què la devoció formal, la necessitat ineludible (ho torno a dir) de la constricció, esdevé protagonista.