Molta ocupació i molt atur

L’OCDE ho acaba de confirmar, Espanya és el país europeu líder en creixement i creació d’ocupació. És una dada encoratjadora que indica que ja estem molt lluny de la crisi del 2008 i de la pandèmia. Però també planteja interrogants, com posa en relleu un recent estudi de Fedea. Dels 1,9 milions de llocs de treball creats entre el 2019-2024, 1,3 milions, el 70%, han correspost a immigrants nascuts fora d’Espanya o a treballadors de doble nacionalitat. La immigració és doncs la que, en gran part, sosté i impulsa el creixement. Així, la població immigrant, que el 2019 era el 15,9% de la població ocupada, ha pujat gairebé cinc punts i ha passat a ser el 20,7%. Avui un de cada cinc llocs de treball és ocupat per un immigrant. I la proporció és encara més gran a les dues grans capitals. A Madrid, el 29,2%, amb un increment de set punts, i a Barcelona amb el 27,1% i una pujada similar. I l’augment del percentatge de la població immigrant que treballa és paral·lel al del total de la població. La immigrant ha passat dels 4,8 milions, el 10% del total, als 6,8 milions, el 14% dels 49 milions actuals. Estem vivint, doncs, un canvi social molt substancial. I la bona integració de la immigració serà essencial, tant per al creixement econòmic com per a l’estabilitat social, ja que un augment tan fort de la població immigrant podria afavorir moviments populistes de rebuig. A Espanya aquest fenomen és menor, potser perquè una part de la immigració és hispanoamericana, amb la mateixa llengua i una identitat cultural més similar. Però, ¿com pot ser que siguem el país que més ocupació necessària genera (Pimec encara constata escassetat de mà d’obra) i, alhora, tinguem encara 2,5 milions d’aturats, el 10,4% de la població activa, molt per sobre del 6,2% de la mitjana europea? Alguna cosa no quadra. ¿Per què tenim un 4% més d’atur que la mitjana europea? ¿El nostre sistema de protecció social és més permissiu o té menys controls? I Fedea constata que el 40% d’aquesta ocupació va al turisme, l’hostaleria, les cures personals i treballs no qualificats. És cert, no és una dada per menysprear, i per això el PIB per càpita (el benestar) creix a un ritme inferior al PIB total. Però no ens enganyem. Aquesta és la demanda real d’ocupació que genera l’economia espanyola i que es necessita perquè la màquina funcioni i no es pari. ¿Per què no creem ocupació de més valor afegit? ¿Per falta de connexió entre l’empresa i la universitat? ¿Per absència de personal qualificat? No ho sembla, perquè molts llicenciats universitaris busquen i troben feina fora d’Espanya. ¿Per què l’empresariat està més abocat a sectors més fàcils i menys motors? ¿Per què la legislació fiscal i social desincentiva l’augment de la dimensió empresarial i tenim més pimes, i encara més petites, que altres països? Són interrogants que, sense cap apriorisme ideològic o polític, hauríem de plantejar-nos si volem de veritat ser un país avançat. ¿Ho farem.

El més llegit