Nostàlgia de la mediocritat

L’alba de novembre en què va morir Francisco Franco va ser la ràdio la primera que va alertar del final del dictador i jo vaig sentir la notícia, i el gemec de Carlos Arias Navarro ("Españoles, Franco ha muerto...") va remarcar l’episodi com si ell mateix fos part d’aquesta mort. "Españoles, Franco ha muerto", va dir aquell mediocre, i jo vaig cridar, per alertar la meva família, que dormia: "¡Ja!". Quan vaig arribar al diari El Día em vaig trobar un company plorant, escampant els seus propis records del dictador sobre la taula que compartíem. El vaig consolar. Era la primera vegada que veia tan de prop un plor i que aquest fos pel dictador que acabava de morir no em va retreure la naturalesa que acompanya les llàgrimes, així que vaig guardar silenci, aquell "¡Ja!" que havia cridat a trenc d’alba em va semblar llavors inconvenient i roí. L’home plorava. Però, sí, havia mort Franco i ja no era obligatori el silenci que va acompanyar el duel, aquella espera allargada amb què es va voler explicar que era imprescindible que continués viu el dictador. Perquè de seguida que aquella defunció es va obrir el camí per una Espanya nova, en què llibertat no fos una paraula xiuxiuejada, els nostàlgics de la figura del dictador van recomençar la seva passió per rendir-li memòria contra els que van voler el seu oblit. Poc després va venir a Tenerife Blas Piñar. Va portar amb ell esbirros que assetjaven els periodistes rojos que vam anar a cobrir el gemec d’aquell successor, igualment mediocre, de la renascuda Fuerza Nueva. Les amenaces que disseminaven els protagonistes de nostàlgia tan immediata sorgien per tot arreu. Al tornar d’Anglaterra, on aquella nostàlgia ja no tenia efecte, ja que fins aquell país no arribaven les llavors del plor d’Arias Navarro o de Blas Piñar, vaig tenir una topada amb la realitat del franquisme. El franquisme no s’havia mort, era allà, en una cantonada del carrer Núñez de Balboa de Madrid, on un grup de franquistes d’aleshores, com els que ara assalten les nits de Madrid o de Sevilla, ens van comminar a cridar, dempeus, els himnes que no se’n van anar amb la mort de Franco. L’estupor no va ser l’única conseqüència d’aquella por que es va anar instal·lant a les zones més dures de la capital. L’Espanya que havia nascut a la democràcia va rebre atemptats, i va patir a ETA, que va ser un avenç insuportable d’una altra classe de mediocritat, i després va patir, amb la nostàlgia fins a les dents, el cop d’estat que, una altra vegada, va fer el signe de la mediocritat disparant al sostre de les Corts. Éssers humans, entre ells un militar, es van veure assetjats pel gorro d’un guàrdia civil enviat per éssers llunàtics, com si vinguessin de la Lluna per restaurar l’ordre que se’ls havia escantellat amb la mort de Franco. "Militar per descomptat". Aquesta vegada, francament, no vaig tenir por; el meu diari El País, que va desafiar la por i va sortir al carrer aquella nit, em va enviar a les casernes dels afores, per si per allà hi havia trets o por; jo no vaig veure por, així ho vaig dir pel telèfon, la por era dins de l’hemicicle, en el silenci, una altra vegada el silenci, de la gent que es va tancar a casa seva... El que hi havia, als afores d’aquell Madrid que ja havia conegut, en el passat, les conseqüències de la mediocritat enviada pels de Franco i per Franco, era silenci. El silenci espès d’una nit que va acabar amb l’alleujament de la desfilada dels que havien sigut arrestats a les seves bancades pels seguidors de la nostàlgia. Franco era als cors que preferien la tornada a la mediocritat de la dictadura que la substància democràtica que Espanya compartiria amb l’ambició europea de la llibertat, després de la guerra mundial. Havíem viscut en un país mediocre i dur la penúltima ranera del qual, després de la mort de Franco, va resultar ser aquell igualment mediocre cop d’estat. Totes aquestes maneres d’escoltar el passat (l’assassinat de Grimau, la maldat), em van venir aquest dijous veient la primera part d’un documental de La Dos sobre aquest episodi de l’agonia d’Espanya. El dirigeix un dels empresonats, Nicolás Sartorius. El vaig conèixer a Triunfo, vivint l’inici d’una democràcia que va voler trencar la mediocritat portada per aquell home que parlava com si no hagués matat un país. Franco, aquella mediocritat.

Nostàlgia de la mediocritat

Al tornar d’Anglaterra, on no arribava el plor d’Arias Navarro o de Blas Piñar, vaig tenir una topada amb la realitat del franquisme

El més llegit