Em fa l’efecte que els diaris utilitzen cada vegada menys l’especejament, el text breu que aportava a la notícia una informació lateral, si no el punt de vista d’una persona experta. L’especejament fugia de les formalitats de l’ortodòxia periodística i trencava, per dir-ho d’alguna manera, la cotilla per alegrar-nos la lectura. Venia destacat en un requadre i aportava dinamisme formal a la pàgina. Amb freqüència, jo llegia l’especejament abans que la informació en si. Tinc l’hàbit de mirar on no toca, perquè allà em sembla que es troba el significat de les coses, si n’hi ha. I bé, no dic que l’especejament hagi desaparegut del tot, però em sembla que es troba en via d’extinció, potser perquè era car.
Se m’acut això a la cua de la carnisseria, mentre observo, fascinat, com especegen un ocell de corral. Se sol dir que els carnissers s’emporten a casa peces que el client rebutja, tot i que són amb freqüència les millors. Així va passar entre nosaltres, i durant molt temps, amb l’entranya, que és un tall provinent del diafragma de la vaca, específicament de la part interna de la caixa toràcica. Es tracta d’una peça allargada i fibrosa que ben feta, a la planxa, és una delícia. Doncs bé, van haver de venir els argentins a ressaltar les seves qualitats perquè ens n’adonéssim. Hi va haver un temps en què les galtes no tenien el prestigi actual, ni els pedrers, ni el moll, ni les orelles ni el morro, ni els pulmons i altres vísceres, que han fet el salt del cub de les restes orgàniques a l’alta cuina.
La vida és plena també d’especejaments que tenen un valor fluctuant en funció de les èpoques. Ara els educadors parlen de l’avorriment com un dels instants més creatius. En la meva època era un especejament del temps al qual li faltava l’estima dels pares, tot i que tampoc feien gaire per evitar-ho. Jo li dec a l’avorriment la pràctica esbojarrada de la imaginació. Sense aquest especejament fabulós, conegut també com el "temps mort", hauria mort, paradoxalment, de tedi. L’especejament, en premsa, jugava una mica el paper de "temps mort" en què saltava la llebre, és a dir, la dada realment important sobre la notícia principal.