Hi ha paraules que et poden perseguir tota la vida. A Isabel Díaz Ayuso la perseguirà fins al final dels seus dies una xifra: 7.291. Un documental excel·lent en el cinquè aniversari de l’holocaust a les residències de gent gran a Madrid ha acabat de fixar el número mític. Per intentar escapar de la fatalitat d’aquesta xifra, Ayuso i la seva maquinària de propaganda han intentat amagar-la, manipular-la i fins i tot substituir-la per una altra d’inferior, però ha sigut en va. Perquè, tal com es detalla en el senzill i demolidor reportatge de Juanjo Castro, entre el març i l’abril del 2020, van morir a les residències de la Comunitat de Madrid 9.470 persones, de les quals 7.291 no van ser derivades a cap hospital i, per tant, van ser abandonades a la seva sort. En poques setmanes, van morir a Madrid gairebé el 20% dels residents, una xifra monstruosa que doblava la mitjana de la resta d’Espanya. ¿Com va ser possible aquesta atrocitat? D’entrada, perquè la gent gran que ingressa en residències són vulnerables, i la pandèmia es va rabejar amb ells per la seva dependència i fragilitat. Però, a Madrid, la tragèdia va arribar a cotes dantesques per raons ideològiques: un govern neoliberal havia anat privatitzant gairebé la meitat del parc de residències, amb el consegüent dèficit d’atenció i cura de les persones grans. La pandèmia va ser terrible a tot arreu, però a Madrid es va trobar, a més, serveis públics deliberadament debilitats per beneficiar el sector privat i uns centres d’acollida que havien sigut convertits en negoci, on l’atenció era vista com un destorb.