Les polítiques de vivenda

Les dificultats d’accés a la vivenda són un dels grans problemes per abordar en els pròxims anys. No només perquè dificulten que moltes persones i famílies, sobretot les més joves, puguin portar a terme el seu projecte de vida, sinó també per les seves repercussions negatives en molts altres aspectes. Tot i que les autoritats han començat a prendre mesures per pal·liar aquesta situació, intentant evitar en la mesura possible el maximalisme ideològic, com el que va portar a la fracassada obligació de reserva del 30% de les promocions a habitatge social, cal tenir ben clar que estem davant un problema de naturalesa estructural. Un problema que resulta materialment impossible de resoldre a curt termini. El conjunt de polítiques impulsades per les autoritats en vista de la gravetat de la crisi de la vivenda són avaluades de manera heterogènia per part dels professionals del sector i els experts. Entre les que són vistes amb bons ulls destaca la reserva pública de solars i que una quarta part dels pisos socials es destinin als joves, és a dir, que no corresponguin en exclusiva a les persones i famílies en una situació de vulnerabilitat. Igualment, exigeixen als municipis, especialment a aquells que es troben a l’àrea metropolitana de Barcelona, que modifiquin els seus plans generals tenint en compte l’apressant necessitat de donar resposta a la falta de vivenda. Aquests plans s’haurien de modernitzar a fi de remoure esculls burocràtics i ajudar al tan necessari augment de l’oferta, tant dels immobles destinats al mercat com d’aquells que han d’engrossir l’ara paupèrrim parc públic de vivenda. Igualment, es reclama l’agilitació de les llicències definitives d’obres. Quant a l’increment de l’impost de transmissions patrimonials, es tem que suposi un fre a la compravenda d’immobles, d’una banda, i que, a més, pressioni els preus a l’alça si els venedors repercuteixen l’augment de l’impost sobre l’oferta. D’altra banda, es pot apuntar que la taxa turística, una part de la recaptació de la qual es pretén destinar a les polítiques de vivenda, hauria de tenir un disseny més flexible, perquè pogués ser adaptada estratègicament per les ciutats segons les seves necessitats i objectius. D’altra banda, si bé sembla raonable que aquests diners s’inverteixin a pal·liar els inconvenients i costos derivats del turisme, resulta qüestionable que es vinculi l’augment del gravamen al problema de l’escassetat de pisos, malgrat la innegable gravetat d’aquest. En l’apartat del lloguer, els resultats dels primers mesos de l’aplicació dels límits als preus ens indiquen que, si bé, d’una banda, aquests han baixat –més a Barcelona que en el conjunt de Catalunya–, de l’altra, els contractes realitzats s’han desplomat, tal com havien advertit diverses veus. Caldrà veure, per tant, com es comporta el mercat del lloguer al llarg dels pròxims mesos i anys per poder arribar a conclusions fundades sobre l’èxit o el fracàs de la mesura. Per al futur queda també la promesa estrella del president, Salvador Illa, és a dir, l’impuls a la construcció de 50.000 vivendes públiques per al 2030, això és, per a dos anys després que s’extingeixi l’actual legislatura autonòmica.

El més llegit