«És possible que l’art no serveixi per solucionar els problemes del món, però sí per fer-lo una mica més bonic». Hi ha paraules, igual que passa amb les persones, que tenen la virtut d’aparèixer al lloc i en el moment adequats. Jaume Plensa va ser qui em va deixar anar aquesta frase a la ràdio. I va somriure, amb aquesta humilitat més gran encara que les seves obres, quan li vaig preguntar si convidaria Trump a abraçar alguna de les seves escultures. Era un somriure escèptic, és clar, perquè aquell mateix dia no sé quin enfilall d’animalades havia deixat anar l’home de cabells taronges que viu a la Casa Blanca. I a més, dubto molt que un tio com ell, entossudit a dominar el món, caigui qui caigui, entengués què pinten caps gegants que demanen silenci o conviden a la calma en grans urbs com Nova York o Madrid. ¿On és el negoci? També suposo que torçaria el gest si hagués vist el conjunt de vuit rostres d’alabastre que Plensa va desplegar a Arco per reivindicar el valor de la diversitat i denunciar els discursos obtusos i racistes que equiparen el perill de la immigració amb una invasió d’alienígenes. En fi, sé que en un campionat mundial de decibels està clar qui guanyaria, però jo continuo tenint esperances en el poder transformador de les petites dissidències. En l’art o en la ciència.