L’Europa que sí que val la pena

Segur que molts de vostès han viscut l’experiència. Acudir a un portal d’internet per contractar un vol o un hotel i rebre missatges sobre les poques unitats disponibles. ¡Última habitació! ¡Només queden dos bitllets! La sensació d’urgència és inevitable. Afanyem-nos, ¡el món s’acaba! ¿I la Unió Europea? La irrupció extravagant de Trump ha encès totes les alarmes. El gran aliat deixa de ser-ho. O sí que ho és. O no. ¿Qui ho sap? Amb la mirada imperial de Putin fixa a la frontera de l’Est, la sensació d’urgència ha calat a la Unió Europea. I, amb aquesta, la determinació d’augmentar la despesa en defensa. Per defensar Ucraïna. Per protegir-se a si mateixa. La decisió potser és inevitable, però és prou transcendental i disruptiva per mirar de moderar la pressa. Per començar, cal mesurar el grau d’amenaça de Rússia. El passeig militar que somiava Putin no s’ha produït. Ja suma tres anys de sagnia a Ucraïna i, tot i que la seva capacitat és molt més gran que la del país envaït, és innegable que avui és més feble que quan va el conflicte. Més enllà d’Ucraïna, resulta difícil de creure que Putin estigui interessat a atacar un país de l’OTAN, tot i que Polònia o Romania no han de tenir gaires ganes de posar-lo a prova. Per molt que es camufli, la despesa militar anirà en detriment d’altres partides. Per això, és obligat saber al detall en què s’inverteix el pressupost i el pla de defensa conjunt (si n’hi ha). Almenys, per evitar tenir la sensació que la indústria armamentística serà l’única beneficiada de la nostra por. Tan important és saber a què es destinaran els nostres diners com també estar segurs del que defensem. Que l’ansietat no ens anestesiï. Ni els EUA anteriors a Trump eren la terra de la bondat universal (no cabrien en aquest article totes les seves malifetes en política exterior), ni la UE és tot allò que proclama amb ampul·lositat i perverteix en silenci. Si hem de defensar-la és perquè és digna de ser protegida. Perquè ha sabut ser terra de pau, de prosperitat i de convivència. Llavors, assegurem-nos de la seva integritat. Quan Giorgia Meloni va enviar el primer contingent d’immigrants a un centre de deportació fora de territori de la UE, tot van ser escarafalls. Obviant el cost desproporcionat de la mesura i l’esmena que sobre aquesta va dictar la judicatura, confinar innocents en barracons en un lloc inhòspit amb tanques de set metres d’alçada i uniforme obligatori rima amb un passat del qual tots –esperem que tots– abominem. Ara, la Comissió Europea proposa la creació de "centres de retorn" –presons de deportació– fora dels estats membres per expulsar els migrants i demandants d’asil irregulars. El que semblava abjecte fa dos dies, amb prou feines està sent discutit avui. Però sembla que avui només toca parlar d’armes. Si Europa incrementa la despesa militar, que rearmi també els seus valors. Si no, ¿què defensem? Una Europa que combat les desigualtats i l’avenç de la ultradreta sí que val la pena.

El més llegit