ERC, un partit anòmal

ERC ha culminat la segona fase del seu polietàpic procés congressual que es va iniciar a la tardor amb la reelecció d’Oriol Junqueras com a president del partit. Llavors Junqueras va ser elegit després d’una disputada segona volta en les eleccions primàries amb només el 52% dels vots favorables i aquest cap de setmana ha vist avalat el seu nou full de ruta amb un suport del 90% de les bases. Fins i tot ha aconseguit que el sector Nova Esquerra Nacional retirés les esmenes que buscaven limitar el seu poder, en particular que no pogués ser president i candidat, i ha aconseguit derivar tota la responsabilitat dels cartells contra els germans de Maragall a l’estructura de comunicació del partits. Ara només queda la tercera etapa que és renovar-ne l’estructura territorial. El nou full de ruta d’ERC opta clarament pel possibilisme i tot i que no renuncia a l’autodeterminació i fixa com a data simbòlica per a la seva consecució l’any 2031, coincidint amb el centenari del partit, sí que renuncia a la unilateralitat i aposta per un enfocament pragmàtic basat en la negociació aprofitant-se de la conjuntura per la debilitat i la dependència de l’actual Govern central. La seva prioritat passa per aconseguir traspassos de competències com les d’immigració, les tributàries amb la creació d’una hisenda de tipus foral que inclogui el traspàs de personal i en matèria judicial, tot això amb l’objectiu de reduir la presència de l’Administració central a Catalunya i d’acostar-la així a la independència. Tots els partits quan experimenten fracassos polítics i quan pateixen retrocessos electorals solen reorientar la seva estratègia. Per tant, el que ha fet ERC en aquest congrés entra en els paràmetres de la normalitat. El que passa és que el que és habitual en aquests casos és que els responsables d’aquesta reorientació no siguin els mateixos dirigents que van conduir al fracàs polític i al retrocés electoral, sinó uns nous. De fet, així ho van entendre bona part dels de líders que van ser al capdavant del partit durant els anys del procés, els que després de la pèrdua del Govern de la Generalitat van decidir renunciar a continuar dirigint-lo. Tots a excepció gairebé de Junqueras, que ha sigut al capdavant d’ERC de manera ininterrompuda des del 2011, tret de la breu aturada entre el mes de juny del 2024 i la seva reelecció al desembre. Es pot argumentar, igual com li passa a Carles Puigdemont a Junts per Catalunya, que la seva situació judicial, havent sigut indultat però no amnistiat, el fa aparèixer a ulls dels seus i de molts independentistes com un represaliat. I això és una cosa que juga a favor seu i actua com una salvaguarda perquè mentre aquesta situació no es modifiqui pocs qüestionaran la seva legitimitat per seguir al capdavant del partit. No obstant, la diferència respecte a Puigdemont i a Junts és que aquest partit i el seu líder no han modificat formalment el seu full de ruta, tot i que la seva tàctica pugui haver variat. En canvi, Junqueras haurà passat de ser entre el paladí de la independència i el líder que va fer virar Convergència a acabar adoptant els seus postulats.

El més llegit