La psicologia col·lectiva és difícil d’entendre. No sabem gaire bé a través de quins mecanismes les societats estableixen els seus consensos implícits, això que els sociòlegs anomenen "el que es dona per descomptat", ni de bon tros sabem com s’estableixen els termes dels grans debats. A Catalunya, s’ha imposat en l’última dècada un estereotip bastant estúpid que és el del "català emprenyat". Una idea freudiana que va servir per emparar la renovació fallida de l’Estatut, la seva posterior revocació, una part del procés independentista i la lenta tornada a la normalitat. Es tracta d’una fórmula que permet els polítics, i alguns empresaris, eximir-se de tota responsabilitat en la presa de decisions. Es va promoure un Estatut perquè la gent ho demanava, es van pactar de matinada les retallades per la mateixa raó, es van manifestar contra la sentència del Tribunal Constitucional, es va promoure la idea de la independència per donar sortida a aquest malestar i així successivament. Uns quants, asseguts al voltant d’una taula ambientada en naftalina, es reuneixen periòdicament per decidir què ha d’enutjar als catalans en cada moment per preservar els seus interessos aristocràtics i convencen els polítics d’aquí, però molt especialment als d’allà, de la resposta que s’ha de donar.