Fa uns quants anys John Elkington arrencava el seu llibre seminal sobre gestió de la sostenibilitat amb una pregunta inquietant: ¿el progrés consisteix a ensenyar als caníbals a menjar amb forquilla i ganivet? Avui podríem dir que la tan celebrada fi de la idea de Progrés està consistint en el fet que els caníbals tornin als seus hàbits primigenis i prescindeixin de forquilles i ganivets: són cada cop més una trituradora de carn humana que van deglutint sense por ni vergonya, i van convertint grups socials i països en danys col·laterals, amb la certesa que ho fan pel seu bé. ¿Seu, de qui? I amb l’afegit que el camp d’acció d’aquests caníbals ja no és el que s’esdevé en el seu entorn immediat: són caníbals globals, on el món ja no és un context que modela la seva acció sinó l’escenari on dur a terme la seva actuació sense restriccions. Ho tenen fàcil, per ser caníbals globals. Perquè la globalització ha esdevingut un procés sense subjecte ni finalitat, i s’ha reduït a una correlació de forces, poder i interessos. Sempre ho havia sigut... també, és clar. Però conjugàvem les globalitzacions en plural, amb diversos focus i propòsits, tots ells entremesclats però amb dinàmiques i ritmes propis: la globalització financera, de les xarxes socials, de les pandèmies, dels moviments socials, de la ciutadania global, de les relacions comercials, dels productes culturals i la indústria de l’entreteniment, etc. Ara en seguim parlant, però han passat a ser un miratge com a tals perquè només són els àmbits on els caníbals globals, segons moments i circumstàncies, confronten les seves forces, el seu poder i els seus interessos. Com ha dit Genís Roca, anem en un cotxe a tota velocitat conduït per un mico amb una pistola.