Encara que s’optimitzin les perspectives de futur, quan un va fent anys li sobrevenen pensaments que en cap altre moment de la vida no ha tingut. Arran de la mort dels meus pares, ja fa uns quants anys, em vaig adonar que la majoria de les coses materials que queden a la casa dels que moren són un enuig per als que han d’encarregar-se’n. Quadres, llibres, figures, records, fotografies, papers de diversa inutilitat, roba personal, vaixelles i jocs de coberts i una infinitat de coses més que per al difunt tant representaven i que per als que l’hereten no tenen més valor que el purament emocional, per haver pertangut a un ésser estimat. Per desgràcia he viscut alguna situació així en més d’una ocasió. Vaig tenir tres ties adorables que mai es van casar i van morir sense descendència; ens van deixar en herència alguns estris que elles guardaven amb enorme carinyo per a quan, deien, no hi fossin. "Quan nosaltres no hi siguem, aquest quadre serà per a vosaltres, o aquest llit isabelí o aquest moble...". Ho deien amb l’èmfasi d’estar parlant d’alguna cosa veritablement valuosa, i ho era, però sentimentalment parlant; després arriba la dosi de realitat que et diu que ni et pots quedar el que et deixen o que a qui pugui interessar-li, no et donen ni un cèntim per això. La meva mare sempre parlava d’un quadre que havia estat tota la vida penjat a la paret del menjador. "És d’un pintor anglès boníssim", deia. Quan ella va faltar, el vam despenjar perquè un expert el taxés: va resultar ser d’un pintor anglès, tal com ens havia advertit, el germà del qual, amb el mateix cognom, era el realment cotitzat. El que teníem a les mans era una pintura del germà, diguem-ne, dolent.