ERC i Junqueras han de triar

Ignoro si algun dia a les sigles d’Esquerra Republicana s’hi afegirà la lletra U en referència a la unificació de tot el republicanisme d’esquerres que aspira a la conquesta de la plena sobirania nacional del nostre país. En tot cas, no seria res aliè a la història de Catalunya, perquè ja en altres moments històrics l’allau de convergències havia comportat la fundació l’any 1931 del partit de Francesc Macià i pocs anys més tard les confluències entre militants comunistes, socialistes i independentistes van fer néixer el PSUC i el POUM. Com el 1978 la unificació del socialisme catalanista amb l’espanyol va donar lloc a l’actual PSC. Allò evident és que avui les amenaces totalitàries planen sobre l’organització democràtica de les societats, la qual cosa obligarà les esquerres catalanes a reformular estratègies que permetin plantar-hi cara i construir, alhora, escenaris favorables a l’assoliment de nous drets, a una redistribució més equitativa de la riquesa i a fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació. És plausible que en els pròxims anys assistim a una reconfiguració del sistema de partits a Catalunya. Canvis que ja estan apuntats. Així, per primera vegada és present un partit d’ADN nacionalista/independentista xenòfob, convertit en la cara B del feixisme nacionalista espanyol,també present al país a través de Vox. D’igual manera que resta consolidat Junts per Catalunya com a partit polític independentista, arrenglerat, fet inèdit en la història del catalanisme, amb els grans poders econòmics. En definitiva, una força política expressió d’un independentisme allunyat de la defensa dels interessos de les classes populars, però prou populista per aspirar a arrabassar electorat socialdemòcrata. Competència, doncs, entre Puigdemont i el progressisme light representat pel PSC, també cridat a superar la contradicció entre haver-se constituït com a partit representant de bona part de l’establisment i les necessitats socials i econòmiques del seu electorat. Cul-de-sac que es fa palès en les dificultats del socialisme per encarar la conquesta del dret subjectiu a l’habitatge, una legislació en pro d’una càrrega fiscal més alta als grans capitals empresarials, la implementació de pràctiques de democràcia directa, el qüestionament de la legitimitat de la monarquia, el reconeixement del dret a decidir… I un reguitzell d’ítems més que, per descartats, hipotequen l’ideal d’una societat més lliure i igualitària. Per això l’interès que desprèn el congrés que aquesta setmana celebrarà Esquerra Republicana en articular-se en aquesta nova realitat que truca a la porta. Certament, el republicanisme d’esquerres ha gosat obrir el meló de com encarar els nous temps de postprocés en la Catalunya d’avui. La dels vuit milions i la que es farà present d’aquí a poc perquè la societat, la catalana, com altres del nostre continent, està experimentant canvis vertiginosos en un context internacional que ofereix unes condicions objectives per a noves conquestes democràtiques més adverses que les de les dues darreres dècades. A ERC el debat no només ja està instal•lat, sinó que s’intensificarà, tot generant controvèrsies tant enriquidores com enceses. Dues opcions. Una primera, republicanisme d’esquerres reclòs a la trinxera de l’independentisme amb la falsa creença que des d’allí és possible construir una majoria suficient per poder fer el cim democràticament. Una segona: convertir el partit que l’any 1931 celebrarà el centenari de la fundació en el gran dipòsit de tot el republicanisme català d’esquerres. És a dir, una invitació feta a independentistes i sobiranistes a compartir (en règim d’igualtat) l’ideal de la construcció i proclamació de la república catalana a través del dret a decidir. Dit d’una altra manera, deixar enrere els que, tot i autoproclamant-se d’esquerres, han convertit l’independentisme en una ideologia, i superar alhora els federalistes que reneguen de Pi i Margall davant del dret a decidir. Vet aquí un repte a mitjà termini ben suggerent per al republicanisme: convertir ERC en la casa gran dels independentistes i dels partidaris d’assolir totes les sobiranies. I un altre de més immediat: fer el camí dels fronts amplis amb les forces polítiques catalanes d’esquerres. Pertoca, doncs, a Oriol Junqueras i al conjunt de la militància aplegada a Martorell interpretar el signe dels temps actuals i decidir l’orientació del camí a emprendre.

ERC i Junqueras han de triar

El republicanisme pot optar entre l’independentisme com a trinxera o convertir el partit en la gran casa dels independentistes i sobiranistes, fent el camí de fronts amplis d’esquerres

El més llegit