Donald Trump no només ha sacsejat la política internacional. La seva desbocada irrupció en l’escena europea també està agitant el joc polític intern a molts països de la Unió. Per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, els conservadors i els socialdemòcrates coincideixen en la necessitat d’agafar distància de l’amic americà i espavilar davant les amenaces russes. Un gir que ha posat en un compromís alguns dirigents de les dretes. A Espanya, Alberto Núñez Feijóo s’ha vist obligat a criticar Washington per l’amenaça de nous aranzels i l’acostament descarat a Vladímir Putin, en detriment d’Ucraïna. Estupefacte davant els afalacs de Trump a Santiago Abascal, el líder del PP ha manifestat el seu suport a Volodímir Zelenski, després del parany que aquest va patir a la Casa Blanca. No podia fer res més. L’estratègia del Partit Popular Europeu (PPE), encapçalada per l’alemany Manfred Weber, d’aliar-se amb les dretes més extremistes per descavalcar els socialistes de la sala de comandaments de la UE, s’ha ensorrat en un no res. Començant per Alemanya, on el suport d’Elon Musk als ultres d’Alternativa per a Alemanya ha tingut l’efecte contrari al pretès. Després d’haver guanyat les eleccions, el conservador Friedrich Merz es disposa a governar en coalició amb els socialdemòcrates, mentre insta al renaixement polític i militar d’Europa.