Julio Iglesias, un pecat venial

Admeto una debilitat amb un murmuri: m’agrada Julio Iglesias. Matiso: m’agraden les cançons de Julio Iglesias, aquelles que injecten bon rotllo immediat. Posem-nos en situació: estiu, vacances, una carretera comarcal, una brisa improbable, costelles a la barbacoa o un gintònic crepuscular al xiringuito, els preparatius d’una revetlla, una faldilla nova, i de fons "me va, me va, me va, me va, me vaaaaaa, me va la vida, me va la gente de aquí y de allá". Una altra possibilitat: el moment exacte, "en l’últim pic alcohòlic de la festa", en què algú li demana a Alexia que busqui aquella de "soy un truhán, soy un señor" (que aixequi la mà qui no hagi imitat la coreografia mímica del Tricicle). Tot i així, pot ser que mai hagués llegit un llibre sobre el cantant que més discos ha venut, juntament amb Madonna i Elton John, si no fos per la doble targeta de presentació que el precedia: l’editorial, Libros del Asteroide, i l’escriptor, Ignacio Peyró. De perfils sobre Julio Iglesias se n’han escrit més d’un; entre ells, una autobiografia que va firmar Tico Medina. Però El español que enamoró al mundo juga en una altra lliga. Peyró rebenta les costures del personatge per, a través d’ell, esbossar la crònica sentimental d’un país sencer, des del tardofranquisme fins aquest temps estranyot d’innocències perdudes. L’atmosfera, l’embasta i el retrat coral donen més valor a l’anècdota concreta sobre Isabel Preysler o les 400 dones amb les quals, diuen, va anar al llit el crooner faldiller. Allà hi ha les ganes de la postguerra, la vida de pensió, el futbol i el no venir d’enlloc, com gairebé tots. Sempre hi ha motius per viure, per lluitar. Com a exemple, Papuchi i el segrest d’ETA; les camises velles trastocades per polos Lacoste entallats. El whisky Vat 69 i els homes que deixaven darrere seu un rastre d’Agua Brava. L’obligació de mostrar el llibre de família per enllitar-se en un hotel. El Festival de Benidorm i la destrossa del litoral. Sopars-espectacle i "cigarrets amb filtres mareperla". Peyró observa i adjectiva amb un pols d’estirp planiana, amb un toc entre castís i british. A mesura que els diners desbastaven el país, Julio s’anava fent multimilionari, el somni de felicitat per a la classe mitjana. Va fer campanya per Aznar i es va deixar estimar per Zaplana, mentre el país se sumia en els anys de corrupció carnavalesca. Tot i que el cantant ha mirat de privilegiar l’ambigüitat en les seves relacions amb els polítics, el biògraf clava la seva radiografia ideològica: "Un senyor de dretes, tolerant –sobretot de cintura cap a baix– i no sectari, amb una inclinació molt clara per espanyolejar". Depassats ja els 80 anys, el cantant s’ha negat a fer el ridícul als escenaris, a sucumbir al patetisme, tot i que hagin intentat reduir-lo a un mem ("ja arriba Julio"). Pot agradar més, o menys, o gens, però a hores d’ara és innegable el seu esforç, el seu carisma, aquesta gestualitat tan seva. L’estil ho és tot. O quasi tot. També en l’escriptura, i això Peyró ho sap molt bé.

El més llegit