La imprudència surt caríssima

Fa temps que invocar la prudència és molt imprudent. Ens converteix en gent de mal averany o individus de mal gust que parlen d’hemorroides en un concurs de bellesa. Maleït Aristòtil, tan precursor a dir que la prudència és el que permet a l’home discórrer bé respecte del que és bo i convenient per a ell mateix. Discórrer també és políticament incorrecte. Després es va parlar molt de prudència política, tan convenient per a estadistes, prínceps i representants del poble però, en època de relativismes i absolutisme emocional, demanar prudència ens fa llepafils i cursis. Del reality show a la presidència dels Estats Units, la imprudència expressiva de Donald Trump conjunta dos elements possibles: no haver après res del seu primer mandat i aplicar a la política global tot el que va practicar en les seves operacions d’especulació immobiliària. La política és diferent perquè involucra l’estabilitat, el bé comú, l’ambivalència deguda i la raó possible. Prudència a governar, legislar i sentenciar. Ho deien els clàssics: és la tasca essencial de la raó pràctica, tot i que amb la postmodernitat s’ha considerat que la prudència era una patologia conservadora. Un altre escenari és caure en un maximalisme ecologista que perjudica la indústria i la competitivitat, com tancar les centrals nuclears o no preveure que una immigració descontrolada podia trastocar el mapa electoral de quasi tot Europa. En aquests casos, es podien preveure les conseqüències però es va preferir accedir als consensos políticament correctes. Per por o per candor, hi va haver imprudència. Ara mateix, a Europa, un cas supí d’imprudència és que s’hagi posat de moda dir que si els Estats Units tracten tan malament Europa valdrà més entendre’s amb la Xina. Així es passa la culpa de tot a Trump i es deixa de banda que Europa va estar protegida pels Estats Units en dues guerres mundials i la guerra freda Suposar que negociar amb Jinping seria més suportable que negociar amb Trump és una altra imprudència, frívola i pròpia d’intel·lectuals molt ganduls. Si l’emperador Jinping deixés de banda les normes confucianes postcomunistes podria tenir la temptació d’aprofitar les imprudències abundants de la Casa Blanca i cometre ell la imprudència d’assaltar Taiwan. La Xina ja va entrar amb indegut avantatge a l’Organització Mundial del Comerç. Davant la paràlisi perplexa de la Unió Europea, els mòduls de la imprudència vigents a la Casa Blanca no són uniformes: Trump té la desimboltura ofensiva de contradir-se i no rectificar; Vance actua més com a predicador inoportú, i Musk és el geni embotellat que no ambiciona la maduresa. En tots tres casos, practiquen la política imprudent. Val la pena ara reclamar prudència política? Si, sens dubte. Entre altres coses perquè la imprudència és caríssima. Així ara han sortit dels jutjats, satisfets, els components de La manada dels Sanfermines del 2016, amb penes alleugerides gràcies a la llei podemita del només sí és sí, radicalment imprudent. Que algun canal de televisió faci un concurs de prudència a veure si se’ns encomana.

El més llegit