La nedadora

He tornat a nedar. Hi he tornat perquè ho vaig fer, de manera intermitent, un parell de dies a la setmana, i després vaig deixar de fer-ho. Aquella decisió no va respondre a un motiu concret. La vaig prendre aparentant no ser conscient d’això, vaig fer que fossin els dies, el seu pes, i el del temps, de vegades pitjor, més espès, que el seu pas, els que elegissin per mi. Em vaig deixar portar per les excuses, massa feina, una agenda, compromisos, viatges, l’escriptura, sempre l’escriptura, a les que recorro, m’hi agafo sabent que cremen tant com els claus, quan considero, el meu jo autoexigent i hiperresponsable, esgotador, que he comès una errada, que he sucumbit a la mandra i a la indulgència en lloc de complir el que de mi s’espera. Arrossegada per aquests fets, alguns de reals, d’altres no tant, pretextos tots, veia com s’anaven succeint els mesos, fins que, de sobte, una novel·la després, es van amuntegar en dos anys. Això he trigat en tornar a nedar, una tornada que no ha respost a cap causa contundent, més enllà del reclam del cos, el meu, tan abandonat, necessitat de cures, i activitat. No tinc una relació fàcil amb ell. És, el meu cos, la part que menys m’agrada, si pogués prescindiria d’ell, alguna vegada he tractat de fer-ho, aquell intent de suïcidi que va quedar en crida d’atenció, que idiota i infantil, i el maltractament a què el vaig sotmetre durant l’anorèxia que vaig patir. Per això, hi reparo poc, les seves corbes i cicatrius, estries, taques, el volum que no deixo que es reflecteixi al mirall, només em miro la cara, i no gaire. D’aquí que els que em coneixen, i fins i tot així m’estimen, estiguin atents, si decideixo fer esport, anar al gimnàs o qualsevol activitat física que pugui acabar en càstig per al meu cos, pobre. No tinc límit, si veig l’oportunitat, i la racionalitat i equilibri que demostro en altres moments en aquestes circumstàncies desapareixen. Ment inquieta Però el bo de la piscina, innocu, per a mi, per al meu cos, és que no puc anar-hi sola, la meva miopia m’ho impedeix. Només em trec les ulleres, que utilitzo des que la meva memòria arriba, per dormir, just abans d’apagar el llum després d’haver llegit, i per nedar. I, és clar, als carrers, de vegades tan plens de gent, nedadors, com els que hem recorregut per arribar fins allà, necessito un pigall. És L. qui em guia, qui determina que ja està bé, val per avui, és suficient. Això va fer uns dies enrere, en la meva tornada a la piscina. Explica, escriu, Leanne Shapton que després d’un temps sense nedar "va entrar a l’aigua com si toqués una cicatriu distretament", i això exactament vaig sentir jo, a més d’experimentar la sensació que havia recuperat el control. De mi. Del meu cos. De tot. Em vaig submergir, amb el gorro oprimint-me les orelles i les ulleres entelades, i vaig començar a respirar. Havia oblidat com fer-ho, víctima de la dispnea permanent, aquesta sensació a què ens condemna aquest temps líquid de piscines buides. Diu, escriu, Cristina Rivera Garza que "no es pensa en res. Si veritablement s’està nedant, està el peu, la mà, els llavis, les dents, la respiració, el coll, el tors, el colze, tot en lloc del pensament. I així s’escriu". Però soc més com El nedador de Cheever, la meva ment, inquieta i incontrolable, elabora un pensament amb cada nova braçada, em narra el que ha passat, què m’ha passat i què vull que passi. Potser també escriu així, fins i tot aquest article, sense poder obviar la veritat, per molt dolorosa que sigui.

El més llegit