GCI, aquell geni que va venir de Cuba

GCI és Guillermo Cabrera Infante, igual que TTT és Tres tristes tigres. Aquestes sigles i el nom de l’inigualable Guillermo Cabrera Infante són a la meva vida com aquesta part eterna que mantenen l’admiració i els records. Jo era un adolescent quan vaig saber d’ell. Un representant de farmàcia del meu barri a Tenerife em va regalar un llibre que semblava de poemes, Así en la paz como en la guerra, i era del Guillermo. Vaig llegir aquest llibre com un d’aquells cubans que no podien saber en concret com seria la pau. Ben aviat les ràdios i els diaris van començar a parlar dels dissidents que van començar a anar-se’n de l’illa, perquè aquell no era el paradís que s’havia somiat. Cuba era una fruita sense malgastar, almenys per als qui crèiem que la vida que ens esperava, a l’Espanya de la dictadura, era pitjor que les notícies que venien de l’Havana. Fins que no vaig anar a Cuba, el 1990, no vaig saber com havíem sigut empesos a admirar una revolució que ja no s’escrivia amb majúscules. El que és cert és que molts anys abans jo havia llegit aquell llibre, Así en la paz como en la guerra, i després havia vist a Guillermo Cabrera Infante, exiliat a Londres, posar per a la fotografia que il·lustrava un reportatge de la revista Índice, creada a Madrid enmig de la dictadura de Franco, però prou hàbil (com ho seria Triunfo) com per desviar la censura cap a terrenys més propis dels pecats estrictes contra la pàtria. L’entrevista a Guillermo Cabrera Infante era emocionant: ell vivia a Londres, exiliat, amb la seva dona, amb les filles del seu primer matrimoni, i havia escrit una novel·la que va néixer a Cuba (i era tot Cuba, en realitat) que es titulava Tres tristes tigres. Però ell ja no era de Cuba, tot i que allà hi hagués el seu cor i la seva memòria. Aquesta novel·la havia guanyat a Espanya el premi Biblioteca Breve de Carlos Barral. La vaig comprar en una parada d’autobusos de La Orotava, al nord de Tenerife, després d’haver respost un examen de Filosofia que ens va imposar el nostre mestre, el senyor Emilio Lledó. Amb aquest llibre com a regal de fi de curs vaig arribar a la meva habitació, em vaig posar a llegir a mitja tarda i fins a l’endemà no vaig deixar que els meus ulls abandonessin Tres tristes tigres. Quina meravella, de debò. La música, el llenguatge, el riure, les originals ocurrències d’aquest autor que a les fotos d’Índice semblava tan abstret o trist, em van convertir en addicte al que ell fes, des del llibre que em va donar el representant de farmàcia a aquest que ara era per a mi, com ho seria de seguida l’Última tardes con Teresa de Juan Marsé, al comiat trist que em va regalar el primer amor de la meva vida. Al cap dels anys, el 1972, la primera vegada que vaig anar a Londres, vaig buscar el Guillermo. A Anglaterra, ell ja era algú molt sol·licitat pel món del cine i de la literatura. Ja havia tingut incursions importants com a guionista, però estava afectat per un nervous breakdown que durant un temps li va privar fins i tot de les ganes de parlar. Al cap d’un temps la Miriam em va obrir la casa, i jo vaig anar a veure la parella amb un regal que em semblava que els hi podia agradar: una ampolla de Tía María. Molts anys després, ja sent molt amics d’ells tota la meva família, i ja mort el Guillermo, Miriam Gómez va treure d’un armari aquell regal intacte: "És que el Guillermo llavors no bevia". Va ser una amistat plena d’alegria. El Guillermo havia superat les diferents malalties a les quals el va llançar la desgràcia de Cuba i ens vèiem a Madrid, a les Canàries, a Londres, a qualsevol lloc, com si aquella amistat fos immortal com la seva obra. I va venir la mort del Guillermo, aquell personatge que va escriure el llibre més alegre de la Cuba que va deixar. Era el 21 de febrer de fa vint anys quan va morir el Guillermo, que havia nascut el 22 d’abril de 1929 a Cuba. Llavors em va donar la notícia la Miriam, amb una serenitat admirable. Aquest últim 21 de febrer de la mort del Guillermo vaig anar al diari, vaig escriure allà la necrològica i vaig tornar a casa ple d’un record que ja no s’esborra. Aquest 21 de febrer em va trobar al carrer. En un racó del barri de Chamberí una senyora es va creuar amb mi. Ella portava sota el braç el més melancòlic dels llibres del Guillermo, Mea Cuba. No em va quedar més remei que dir-li a aquella dona gairebé tot el que he dit aquí. Inoblidable Guillermo, pobra Cuba, quant va perdre al perseguir-lo.

GCI, aquell geni que va venir de Cuba

L’escriptor Guillermo Cabrera Infante és a la meva vida com aquesta part eterna que mantenen l’admiració i els records

El més llegit