Un consol innocent

Consol, sinònim d’alleujament, consolació, alleujament, alè, ànim i fins i tot d’apaivagament, és una d’aquestes paraules que, a més de per denominar coses, objectes, o descriure sentiments, estats d’ànim, sensacions, s’utilitzen per anomenar persones. Recordo, sense necessitat de furgar gaire en la meva memòria, la mare d’una companya de parvulari, que així s’anomenava, Consuelo, una senyora sense edat, el seu aspecte avui és el mateix que llavors, o de la germana del diputat del PP assassinat per ETA que, 30 anys després del salvatge crim comès per la banda terrorista al casc antic de Sant Sebastià, continua intentant, amb envejable dignitat, mantenir el seu nom lluny d’utilitarismes polítics, preservar-lo de finalitats espúries i populistes. Però consol és, també, un terme amb un significat ben bonic, tan preciós, i preuat, com el significant que l’enclou sense anul·lar-lo ni fer-li ombra, en un equilibri possible, el del continent i el seu contingut, només en alguns vocables, l’enveja de la resta del diccionari. Significa, consol, en la seva primera accepció (en té tres), "descans i alleujament de la pena, molèstia o fatiga que afligeix i oprimeix l’ànim", i això van buscar molts ciutadans nord-americans, i de la resta del món, els dies posteriors, fins avui mateix, a la victòria de Donald Trump en les eleccions a la presidència dels EUA el 5 de novembre passat, entre ells els periodistes Vinson Cunningham, Naomi Fry i Alexandra Schwartz, presentadors del pòdcast setmanal del New Yorker Critics at Large. El vaig descobrir gràcies a Neige Sinno, amb qui vaig compartir xerrada a Madrid sobre el seu llibre Triste tigre. No va ser una troballa directa. Sinno em va recomanar un altre pòdcast d’aquesta revista, Fiction, en el qual diferents escriptors llegeixen fragments d’autors als quals admiren i parlen de la seva obra (no es perdin un dels últims, en el qual Jennifer Egan s’acosta a Margaret Atwood, o a Rachel Cusk llegint Marguerite Duras), i, gràcies a això, a ella, jo vaig arribar a Critics at Large. Des d’aleshores, l’escolto una vegada a la setmana, al carrer, mentre camino, amb el volum massa alt, segurament, em diria L., tan sensible als sons, al punt de la hiperacúsia. L’episodi en què els conductors parlen de l’alleujament que troben, el busquen en l’art, la cultura, en totes les seves formes, es va emetre el 14 de novembre, nou dies després que Trump arribés a la Casa Blanca per segona vegada, però jo el vaig escoltar fa poc, en un moment en què era això el que necessitava, consol, imprescindible en les últimes setmanes. En algun minut dels 47 de durada, un dels tres presentadors, no recordo qui, va esmentar un reality allunyat del que jo entenc com a tal i del qual fujo i renego, un prejudici com qualsevol altre, en aquest cas televisiu. Es titula Old enough, és de factura nipona, pot veure’s a Netflix i es compon de capítols molt curts, vídeos, en realitat, de menys de deu minuts, protagonitzats per nens japonesos, de dos a cinc anys, que han de portar a terme encàrrecs, tasques encomanades pels seus pares, des d’anar a fer la compra fins a preparar suc de mandarina per a tota la família. Malgrat estar envoltats de càmeres, que els segueixen allà on han d’anar, de vegades a la carrera, arriba un moment en el qual, fruit d’aquesta innocència, tan pura, que només es té en la infància, els petits s’obliden que els estan gravant i deixen d’actuar, es comporten com són, cosa que els porta a oblits, entremaliadures, alguna mala passada i, sobretot, a ser espontanis. I sí, va ser consol el que vaig experimentar la primera vegada que vam veure aquest reality a casa i totes les que han vingut després, gairebé diàriament. L’alleujament de saber que la candidesa pot imposar-se a la malícia, encara és possible.

Un consol innocent

He buscat en la cultura que la candidesa s’imposi a la malícia

El més llegit