El bé no fa soroll i el soroll no fa bé. Aquest és un dels lemes que guien l’actuació d’Isidre Fainé, el president de la Fundació La Caixa, una de les principals entitats privades d’economia social del planeta que aquest any invertirà 655 milions d’euros en programes socials i culturals en totes les comunitats autònomes. Uns fons procedents en la seva totalitat dels dividends que li reporten les inversions del seu cada dia més abundant capital fundacional. Si no fos per Fainé, i pel seu equip i algun dels seus antecessors, La Caixa hauria sigut atropellada en la crisi del 2008. O fins i tot abans, devorada per la insaciable set de control d’alguns polítics. Els que millor coneixen i valoren La Caixa són les desenes de milers de beneficiaris dels seus programes d’atenció. Per això el seu president no és amant del soroll. Però en temps del postureig, la discreció s’interpreta com a obscurantisme. Moltes coses caurien a tot Espanya si La Caixa no les sustentés, i no sempre posant el logo a l’entrada. A qualsevol altre país i en qualsevol altra època, La Caixa seria objecte de veneració mentre que aquí pateix el pitjor dels mals: la ignorància. Massa vegades la silencien per raons contràries que són la mateixa: no la controlen.