Hi va haver un temps en què totes volíem ser Estefania de Mònaco. Mentre la seva germana Carolina representava l’elegància, la contenció i el deure, Estefania era pur instint. Era una princesa que no volia ser princesa. Fugia del protocol, feia el que li donava la gana, encarnava la rebel·lia amb una barra que poques dones de la seva posició s’atrevien a mostrar. Va ser cantant, dissenyadora de banyadors, empresària, activista pels drets dels animals i funambulista sentimental. No va tenir por dels escàndols ni dels rumors. Va estimar sense filtres ni estratègies i va viure la seva sexualitat amb una llibertat que continua escandalitzant avui dia alguns. Fumava en públic, anava amb moto i sortia de festa amb estrelles de Hollywood. Va tenir moments memorables. Recordo quan Pedro Ruiz li va regalar un cavall en prime time o quan es va enamorar d’aquell domador d’elefants.