Espanya no sempre ha estat en el costat correcte de la història. Franco va estar amb Hitler a Hendaya, però no a Ialta. Tot i que va saber posar-se a l’expectativa dels Estats Units en els temps de la guerra freda. Més recentment, Aznar va ser a les Açores quan els Estats Units de Bush es van quedar sols junt amb el Regne Unit i Portugal en la segona guerra del Golf. En aquells dies, el ministre Mayor Oreja es passejava pels cenacles explicant com la participació en aquella guerra acabaria portant Espanya al G8. D’aquella pols del 2003 van venir els fangs del 2008, i del G8 vam passar a ser gairebé rescatats pels nostres socis europeus després d’una crida a tornar a l’ordre d’Obama a Zapatero. Ser on no eren ni França ni Alemanya no ens va anar bé. Sánchez va ser a París, a la cimera per denunciar que els Estats Units han traït la UE. I, com li agrada destacar a la premsa primària, es va evidenciar el desacord sobre la necessitat d’enviar tropes a Ucraïna. Però van passar també coses positives: al front improvisat contra Trump hi va haver des de Stramer fins a Meloni. Van faltar aquests patriotes que no són altra cosa que gossos falders de Trump a qui menysprea amb la mateixa intensitat que l’adulen.