Una de les dades més significatives que proporciona l’Institut Nacional d’Estadística a la seva última Enquesta Continuada de Població, l’1 de gener d’aquest any, és el nombre de persones que, a Catalunya, superen els 65 anys. Parlem d’un milió i mig de catalans que, segons els càlculs, seran 2,6 milions d’aquí a dos anys. Un de cada cinc ciutadans, doncs, que estan entrant (o ja hi viuen) en una etapa de deteriorament físic inevitable que requereix una resposta adequada de l’Administració sanitària. L’envelliment poblacional, més enllà de la constatació, a partir de la franja dels 50 anys, d’una piràmide que ja és invertida, amb el que això comporta de desajustos en l’estructura de l’Estat del benestar, representa "el gran repte del sistema sanitari", en paraules de la consellera de Salut, Olga Pané. No només pel que fa a més potenciació de l’atenció gerontològica i dels recursos destinats a tractar les patologies associades a l’edat, o de les places en residències, un dels més notables dèficits actuals. Parlem també d’altres intervencions que van més en la línia exposada, per exemple, pels experts en medicina comunitària i familiar. Es tracta d’actuar amb una visió salutogènica (que descriu amb més afany la recerca de la salut abans que el tractament de la malaltia), holística (que entén la salut de l’individu com un tot, en la seva dimensió física, però també social, emocional o ambiental) i comunitària (que advoca per la cura i l’atenció en un entorn pròxim i compartit).