En la presa de possessió ja va insistir a ser identificat com "l’unificador i el pacificador" i des del 2015 repeteix tot sovint que és el primer president en dècades que no ha fet entrar el seu país en una nova guerra. En aquesta clau suposadament antibel·licista cal entendre-hi bona part del seu discurs en política exterior, en què cultiva una imatge d’aparent pacifisme que pretén fer oblidar tant el seu càlcul mercantil –forçant els seus aliats europeus a dedicar el 5% a la defensa, confiant que així els vendrà més armament– com la seva aposta militarista quan la considera convenient –recolzant, per exemple, sense cap fissura Netanyahu en la massacre que està cometen a Gaza o no descartant l’ús de la força per arribar a aconseguir el control de Groenlàndia. Amb l’aspiració gens forassenyada de fer-se mereixedor el Nobel de la pau –una llista en què no hi ha Gandhi però en canvi sí Beguin, Arafat o Kissinger–, Trump s’escarrassa ara mateix en dues direccions: Ucraïna i retallar la despesa militar.