Un amor a l’altura

«Els records són mentida», li vaig dir a la meva neboda l’última vegada que vaig estar amb ella. Vaig pronunciar aquesta frase, taxativa, grandiloqüent, amb ànim provocador, sabent que Carmen, així es diu, acostuma a escoltar amb atenció, una capacitat que sorprèn atesa la seva edat, cinc anys. Ella ho va fer, em va escoltar, tancant una mica els seus grans i preciosos ulls, arrufant les celles, evidenciant la seva estranyesa davant tal afirmació. No era possible que jo, la seva «fada protectora», paper sorgit de la combinació de dues creences, la religiosa (és la meva fillola) i la literària (com a escriptora, puc complir tots els seus somnis, per a això serveix la meva imaginació), estigués posant en qüestió dos dels pilars de la seva curta existència: la veritat i la memòria. «¿Com?», em va preguntar, allargant la primera o d’una pregunta que, més que a mi, anava dirigida a la seva mare, figura essencial de la seva vida, responsable d’haver-li inculcat aquests valors que jo, de cop verbal, pretenia tombar o fer tremolar, almenys. La meva germana va respondre amb un somriure al qual jo em vaig afegir i, uns segons després, vaig tancar la conversa dient a la meva neboda que ja ho entendria més endavant, quan fos més gran i pogués llegir la meva nova novel·la. Cenyint-me al que he investigat durant els dos últims anys d’escriptura, és possible, probable, que la història que em disposo a explicar s’assenti més en el territori de la ficció que en el de la realitat, tot i que la vida transcorri, sorgeixi, a la frontera entre els dos. Quan la meva mare va morir, la seva, esquinçada després de perdre la seva filla, la petita de dos germans, es va endolar de cap a peus i, després d’assistir a la vetlla i a l’enterrament, es va tancar a casa. Des d’aquell dia, la meva àvia, que encara no havia complert els 80 anys, va deixar pràcticament de parlar. Respirava per obligació, només sentia pena, es lamentava, ai, la meva filla, la meva filla, en una lletania constant, fúnebre. No anava al supermercat, ni a la perruqueria (vaig ser jo qui, en endavant, li va rentar els cabells i els hi va tallar), tampoc cuinava ni veia la tele. Va renunciar a existir, malgrat haver de continuar vivint. I el meu avi, el seu marit, tan dolençós com ella, embargat pel mateix dolor, va passar a ocupar-se de tot, de la part domèstica i de l’emocional. Ell, un home físicament robust, conservador, criat en la carestia, generós, reservat, bondadós, íntegre, sobrevivent d’una guerra a la qual el van enviar a lluitar, s’aixecava cada matí a les set per preparar a la seva dona, mare de la filla que tots dos havien perdut, una infusió d’herbes que li portava al llit a les fosques, ni encenia el llum per no molestar-la. Encenia el foc del qual treia les brases per al braser que col·locava sota la taula braser on la meva àvia s’estava asseguda el dia sencer. Sortia a fer els encàrrecs, la compra, les gestions perquè aquella casa sumida en la foscor continués funcionant, hi entrés una mica de llum, no fos tot ombra. Al tornar, s’encarregava del menjar, elaborava plats que mai havia preparat, no sabia com, però s’apanyava bé. No més tard de les dues, parava la taula, on tots dos dinaven en silenci, després la recollia i acabava rentant els estris amb aigua freda perquè, segurament, aquell dia tampoc funcionava l’escalfador. El meu avi va seguir cuidant la meva àvia, estimant-la, durant els anys que tots dos van sobreviure a la meva mare, la seva filla, vuit ella, nou ell, i jo vaig ser privilegiada testimoni d’aquest amor. En aquest em vaig fixar, vaig voler reflectir-me, quan, temps després, em vaig atrevir a estimar i a deixar que m’estimessin. Arribat el moment, només espero estar a l’altura.

El més llegit