Fons i forma. Comencem per la segona. Els periodistes acreditats a la Moncloa es pensaven fins aquest dimarts que ja ho havien vist tot a la sala de premsa. Però no. El més disruptiu va ser allò de la roda de premsa en què s’havia de presentar el nou increment de l’SMI, acordat amb els sindicats però no amb els empresaris, que, en aquest cas, són els que paguen la festa. És una de les poques mesures que pot adoptar un govern que no va contra el seu pressupost sinó contra el de les empreses. Però aquest és un altre tema: quedar bé amb els diners dels altres. El cas és que, quan li van preguntar per la decisió d’Hisenda de no deflactar del mínim exempt de l’IRPF l’increment de l’SMI, la vicepresidenta Yolanda Díaz, a qui no es recorda que hagi donat una mala notícia en la vida, va assegurar que s’havia assabentat de la decisió per la premsa davant l’estupefacció de la ministra portaveu, Pilar Alegría. I aquí va començar el que pot ser qualificat com es prefereixi: o un intercanvi de pulles entre les dues companyes del consell o un debat sobre fiscalitat i equitat. S’ha de reconèixer que les dues coses són molt disruptives i un al·legat a favor de l’autenticitat en temps de fake news i Photoshop. El cert és que, a diferència d’altres presidents, Sánchez no ha mirat mai d’amagar la seva debilitat parlamentària; més aviat al contrari: l’ha utilitzada per empatitzar amb els electors. I no li ha anat malament.