Cada nit, la meva filla pregunta a crits des de la seva habitació què significa tal o tal paraula. És un martelleig constant, com el d’un ferrer, des que llegeix novel·les juvenils. Pàgina a pàgina el seu llenguatge s’eixampla una mica més cada dia. De vegades utilitza més temps preguntant pels significats de les paraules que llegint-les. Dilluns, mentre al menjador intentàvem veure el segon capítol de Paradise, l’Helena va preguntar què volia dir "esbufegar". Es va fer un silenci a la casa, i al final, en un clar cas de fugida cap endavant, vaig dir: "Bramar". La meva poc loquaç resposta li va suggerir una segona pregunta: "¿I què significa bramar?" Vaig prémer el botó de pause per no continuar perdent-me la sèrie; allò podia allargar-se. Em va donar per aclarir, o ennuvolar, que "bramar és rondinar". Per descomptat, la nena no tenia ni idea què era rondinar. Potser tampoc jo. Em vaig rendir i li vaig explicar que algú que esbufega, brama, rondina, és algú que està fart, enfadat o frustrat, i ho manifesta fent estranys sorolls amb la boca. Moltes vegades, ni tan sols n’és conscient. Se li escapen.