Una de les pitjors coses que es pot dir d’algú és: "¿Però aquest amb qui ha empatat?", i tots estimem Hansi Flick per les mateixes raons per les quals odiem José Bordalás (l’alegria temerària de la golejada brilla més que l’eixuta ambició d’anivellar-se en la mediocritat) i, no obstant: que revolucionàries i boniques poden ser unes taules en una societat hiperaccelerada i obsessionada amb la victòria. El cap de setmana passat, sense anar més lluny, els dos equips de Madrid van empatar, cosa que acosta el Barça al capdavant de la Lliga. I en els premis Goya, es va donar un confús ex aequo que va proclamar guanyadores en la categoria de millor pel·lícula tant El 47 com La infiltrada (hi havia una possibilitat del 0,091% que els 2.000 vots dels acadèmics es repartissin així). Fa poc, el Campionat del Món de modalitat llampec d’escacs es va resoldre d’una manera similar: després de set partides, Carlsen i Nepo van arribar a l’acord d’aixecar-se de la taula i cenyir-se tots dos la corona de campions (la raó que van donar és que no hauria sigut just derrotar per mer esgotament, que és com tradicionalment la gent perd en la vida).