Tocar les lleis amb mà tremolosa

Per primera vegada en democràcia, el fiscal general de l’Estat (FGE) en exercici, que té constitucionalment encomanada la defensa de la legalitat, ha comparegut imputat per un delicte de revelació de secrets i s’ha negat a contestar el magistrat instructor del Tribunal Suprem (TS). No estava obligat a declarar ni a dir la veritat. El que és inadvertit és que, amb actitud reptadora, acusés el jutge d’"envair" drets fonamentals –per la violació del seu despatx– i d’actuar contra ell, en una instrucció "decidida per endavant". Davant la facúndia de qui gaudeix de les garanties processals pròpies de qualsevol ciutadà i la primogenitura de ser el cap dels fiscals; l’instructor, amb aquest gest cansat del nedador fora de l’aigua, va condescendir amb qui actuava amb ignorància deliberada. Aquest principi, amb origen anglosaxó (willful blindness), defineix la posició de qui –podent i havent de conèixer la naturalesa de l’acte o col·laboració que se li demana– es manté en situació de no voler saber allò que pot i ha de conèixer i, no obstant això, es beneficia de la situació. Sobrevolava una defensa singular –emmarcada dins de l’estratègia de lawfare– consistent a deslegitimar el jutge, amb la mirada posada en el Constitucional, subministrant-li el material que justifiqui la vulneració de drets. El que ve a ser el control de la legalitat ordinària, disfressat de legalitat constitucional, per un tribunal erigit en òrgan jurisdiccional. En mitjans jurídics la performance no ha causat sorpresa, ja que es dona per descomptat que, com que no ha donat mostres de presentar la seva dimissió i de tenir el suport sense embuts del Govern central, contribuirà a la contesa en marxa amb jutges, mitjans crítics i oposició. Lluny de col·laborar amb la justícia, destruir proves que podrien exonerar-lo, mantenir-se al càrrec una vegada imputat, danyant el Ministeri Públic, o no contestar a les preguntes del jutge són extravagàncies impròpies. En una societat educada conforme a les regles que regeixen l’espectacle, els temps de la política varien en funció de l’objectiu que es vulgui aconseguir. L’enginyeria creativa ha d’estar preparada per mantenir un estat de festa permanent. Només cal veure l’espai que ocupen les seccions de tribunals en els mitjans escrits, escoltats i vistos. ¿Per què tantes presses per negociar acords, formar governs, aprovar lleis controvertides –sense passar pels burots dels òrgans consultius– o fer campanyes des del poder, repartint diners? Perquè alguns volen –com més aviat millor i durant més temps– apuntalar el poder. Queden lluny les ocasions en què –mentre es demanava tranquil·litat i discreció– el missacantant volia una investidura a foc lent. Mentrestant, el soci manejava temps diferents perquè tenia pressa per anul·lar el seu contrincant. Acció popular Hi va haver urgència per derogar la sedició i rebaixar la malversació, ordida per evitar la presó i garantir la impunitat a una àmplia nòmina de beneficiaris. I patxorra per retre comptes: es tracti del balanç de la pandèmia; de garantir l’ordre constitucional davant amenaces anunciades o d’autenticar la viabilitat financera de l’estat del benestar. La pressa es confabula amb el comandament, creient que així mostra fortalesa, sense adonar-se que manar és la prova més palmària de la seva debilitat. A més, perquè es noti: decrets, ordres... per tal de mantenir un nivell de crispació prou alt per confinar l’oposició. ¿I el partit guanyador de les últimes eleccions? Aparenta estar fora de la política nacional, malgrat el poder autonòmic i la majoria absoluta al Senat. Amb pressa per començar a governar, no sap quina direcció prendre. Els bascos –cinc escons– que "no es tiren a la piscina si no hi ha aigua", s’han vist obsequiats amb el palauet i, molt de pressa, l’han registrat al seu nom. La limitació de l’acció popular (vehicle de conveniència que tants disgustos ha donat a governs de diferent signe) i la modificació de l’accés de jutges i fiscals a la carrera judicial –vella aspiració de l’esquerra– poden accentuar la degradació institucional. En els últims anys, les associacions han demanat que es convoquessin més places a jutge i la resposta ha sigut una sonora negativa. Al no haver-hi convocatòria, s’han nomenat jutges substituts. Sense majoria social ni parlamentària, l’Executiu –ignorant la conveniència, suggerida per Montesquieu, de no tocar les lleis "sinó amb mà tremolosa"– ha esprintat, amb dues reformes successives en menys d’un mes. Argüint la recerca de neutralitat, eficiència i correcció d’un suposat biaix conservador, el Govern central, que presenta querelles contra jutges, els acusa de lawfare i legitima pròfugs i imputats, va registrar una proposta per limitar les acusacions populars i endurir el règim disciplinari de jutges i fiscals que emetin opinions polítiques. Sense solució de continuïtat, va anunciar la reforma integral de l’accés a les carreres judicial i fiscal, amb la intenció d’"adequar" l’activitat de la carrera judicial al segle XXI i va incloure un article (342) "ad hominem", redactat per descarrilar les candidatures de dos magistrats per les seves decisions en la llei d’amnistia i el cas Pegasus. L’avantprojecte de llei adverteix la desconfiança que el poder executiu té respecte dels jutges. Les intencions estarien encaminades a crear una judicatura a mida, apostant per la renovació de la manera més ràpida, via substituts i quart torn. Sense un diagnòstic rigorós ni un consens ampli, amb totes les opcions obertes, inclòs l’avenç electoral ¿té sentit, justament ara, una reforma estructural del poder judicial? Quan el vaixell ha encallat, els motors s’han aturat, s’han arriat les veles, no afluixa el remolí judicial i l’objectiu és ocupar, molt de pressa, les institucions públiques (judicatura) i privades (Telefónica); més aviat, cap..

Tocar les lleis amb mà tremolosa

Sense consens, ¿té sentit, justament ara, una reforma estructural del poder judicial?

El més llegit