Gairebé em taco amb el cafè l’altre dia quan vaig sentir que Donald Trump vol expulsar els gazians per construir sobre el que queda de casa seva després de la guerra un enclavament de luxe, la Riviera del Pròxim Orient. Intuint l’estupor que generaria va dir que no es volia fer ni el graciós ni l’espavilat, cosa que sospita que està al seu abast. Que ho deia de debò, vaja. La sola idea em va portar a Tendra és la nit. Els recomano la lectura d’aquesta novel·la de Francis Scott Fitzgerald, que va ser l’última que va escriure ja fa gairebé cent anys i que conté ressons autobiogràfics. Els Diver són un matrimoni de l’alta societat nord-americana que s’instal·la a la Riviera Francesa després de la Primera Guerra Mundial buscant el glamur. La veritat és que sembla que portin una vida meravellosa, que són la parella perfecta. Elegants i guapos, viatgen molt i organitzen festes amb gent sofisticada a la casa que tenen a la platja. Fins que comença a sortir tota la misèria. Bàsicament, que la rica és ella i té una malaltia mental i que ell només és un psiquiatre, el seu psiquiatre, amb aires de grandesa. És una meravella, una crítica subtil però contundent a l’alta societat nord-americana de l’època, que vivia en el malbaratament, indiferent a la col·lectivitat. Una crítica al capitalisme salvatge.