Les darreres setmanes he vist unes quantes sèries i pel·lícules que passen, en l’actualitat dels nostres dies, a Catalunya i, sobretot, a Barcelona. No totes tenen la mateixa qualitat i no totes són capaces d’entendre que és a partir de l’honradesa i la sinceritat, de la fidelitat a un realitat propera, que es poden transmetre missatges universals. Les que he vist, totes, tenen la mort com a eix central del discurs. En la visió d’aquestes ficcions, s’ajunten dues circumstàncies. Una, personal; l’altra, objectivable. En el primer es tracta d’una sordesa que cada dia va a més. El segon fa referència al so de les cintes i a la dicció dels actors. Entre una cosa i una altra, necessito veure-les amb subtítols. En un episodi de la sèrie de què parlo, una noia observa un parc infantil, amb tot de nens i nenes que hi juguen. És una remor llunyana, però, per si de cas, els subtítols avisen: "Hablan en otro idioma". Són els nens del parc, que parlen i criden i s’esvaloten en català. Han d’especificar que es tracta d’una llengua inintel·ligible perquè tota la resta de la sèrie, que passa a Barcelona, es podria localitzar sense problemes a Valladolid o a Buenos Aires. A les pel·lícules, ben igual. El català, també a Barcelona, o a Tortosa, és a penes una anècdota antropològica, o ni tan sols això: una folklòrica pinzellada.
Potser que hi pensem
Quan va deixar de ser útil i necessari el català?

Temes:
El més llegit
- Gonzalo Bernardos adverteix del "festival" immobiliari que ve: "L'habitatge de compra es posarà molt car..."
- "Jo mai dono el DNI": un expert explica com donar les teves dades de forma segura en hotels i allotjaments
- L’escola acusada d’ultracatolicisme acomiada el director
- Noves imatges del Camp Nou: així serà com quedarà l’estadi
- La Generalitat assumeix l’administració de Cellex i Mir Puig