José Zorrilla té una estàtua a Lerma, que el representa assegut en un banc i escrivint. L’altra tarda, amb un fred castellà dels que congela fins i tot les idees, em vaig posar a llegir al costat d’aquesta escultura quan de sobte un nen que passejava es va aturar, desconcertat, dubtant de si estava veient dues estàtues o dos éssers humans. L’aparició dels seus pares va contribuir a desfer el greuge i el xaval es va sumar al riure general, d’aquella manera desacomplexada que només exercim durant la infància. L’episodi em va convidar a rescatar records d’aquell temps en què tot està per passar i l’ombra del final de trajecte no existeix ni per indici. Jugar a pales amb el meu pare a la platja Llarga de Tarragona; l’accidentat descens en bici per unes escales de pedra, a Santa Agnès de Malenyanes, que gairebé li provoca un infart a la meva mare; o l’enfebrada recerca de cargols amb alguns dels meus germans després d’una tarda de pluja a Torroja del Priorat. I tot això em va connectar amb la proposta que siguin retirats dels carrers de Barcelona els cartells que prohibeixen jugar a pilota.