El càncer no és una guerra

Fa uns dies, el fisioterapeuta que sol tractar-me em va explicar, durant una sessió, que temps enrere una noia amb qui havia tingut un parell de cites el va deixar pel seu ús del llenguatge, la seva desimboltura i correcció en l’ús de les paraules. "És que parles molt bé", li va dir textualment, i així va convertir una evident virtut en incomprensible defecte. Així ho va recordar ell, entre rialles un pèl agres, amb aquest aire irònic que sempre acompanya les confessions amargues. Jo, amb el cap ficat en el buit de la llitera, tan anatòmic com incòmode, el vaig escoltar i, després, el vaig acompanyar com vaig poder en la suposada hilaritat, mirant de ser còmplice, fins i tot en aquesta posició. L’anècdota venia a tomb, no va ser casual. Estàvem xerrant de la meva obsessió per la cura de la llengua i de com, cada vegada més, estem renunciant-hi, en la seva versió parlada i escrita, en favor d’emoticones que ens serveixen de parapets per expressar el que no ens atrevim a dir d’una altra manera per por de patir. Ningú millor que Dickens, a Una història de dues ciutats, per explicar l’atemporalitat de l’essència que ens defineix com a éssers humans, la nostra fragilitat: "Era el millor dels temps i era el pitjor dels temps; l’edat de la saviesa i també de la bogeria; l’època de les creences i de la incredulitat; l’era de la llum i de les tenebres; la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació. Tot ho teníem, però res teníem; anàvem directament al cel i ens extraviàvem al camí oposat". Unes hores després d’aquella trobada, seguida de la meva dickensiana reflexió, es va fer la nit i es va fer de dia el Dia Mundial contra el Càncer. És llarga, no com a pacient però sí en el paper de cuidadora, la meva relació amb aquesta malaltia que el 2025 serà diagnosticada a 296.103 persones a Espanya, segons la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica. No recordo la primera vegada que vaig sentir aquesta paraula maleïda, càncer, però sí conservo en la meva memòria les sensacions que em va produir, la por, l’angoixa, la pena, la inquietud que vaig sentir quan la meva mare ens va dir, a la meva germana i a mi, fa 30 anys, que el patia. Malaltia A partir de llavors, aquest terme va passar a ser per a mi sinònim de mort, la de la meva mare, la d’altres familiars pròxims, fins que el meu pare em va trucar, 13 anys enrere, per explicar-me que li havien detectat un tumor maligne (no va pronunciar la paraula càncer) al còlon. En sentir-ho, vaig mirar de desvincular la fatalitat d’aquesta malaltia, confiant que, en el temps transcorregut des que la meva mare la va patir, els tractaments haguessin millorat, els seus efectes secundaris no fossin tan devastadors, la cura o la cronicitat fossin possibles. Durant més d’una dècada, al llarg de la qual es va sotmetre a diverses operacions, va rebre quimioteràpia, radioteràpia, immunoteràpia i fins i tot va acudir a sessions de reiki, el meu pare va tenir càncer. Va ser un malalt, no un guerrer. Perquè el càncer és una malaltia, no una guerra; els que la pateixen no lluiten ni deslliuren una batalla, i no vencen o són derrotats. Si alguna cosa he après en aquesta prolongada i dolorosa convivència amb el càncer és que els malalts necessiten suport, empatia, solidaritat, sensibilitat, atenció, cures i inversió en investigació. Res més. Res menys. Limitem-nos a utilitzar el llenguatge bèl·lic per parlar de les 56 guerres actives avui al món.

El més llegit