Normalitat política, estil Illa

Des de fa uns deu anys les conferències dels presidents de la Generalitat han sigut inútils o irrellevants. És així. No hi ha mala bava darrere d’aquesta reflexió. Són fets contrastats. Els seus projectes, les visualitzacions de futur, les seves projeccions davant els anys venidors no servien per a res. L’octubre del 2016, Carles Puigdemont s’esforçava i dedicava els seus dies presidencials a anunciar un referèndum. Va viatjar a Madrid per, amb un gran seguiment mediàtic, dir al Govern Rajoy que "el que estic dient és que l’Estat espanyol jugui el partit. Estic d’acord a veure com manegem la pregunta i els resultats". La idea era un impossible tal com la formulava i el present em dona la raó. El setembre del 2018, va ser Quim Torra qui al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), i davant una platea entregada, va oferir al Govern de Pedro Sánchez "l’oportunitat de convocar de manera acordada un referèndum d’autodeterminació com van fer el Govern britànic i el canadenc". Això últim no tenia comparativa possible, però en aquells anys de procés qualsevol cosa colava. Només han passat set anys i allò fa olor de naftalina. De molt antic. Tampoc va ser mai aquesta idea sobre la taula, però mantenia la temperatura política. Pere Aragonès va ser més subtil i també més concret en una conferència del febrer del 2022. El president, almenys en aquell cas, no reclamava res que no pogués fer per si mateix, a diferència dels anteriors. Va descriure el moment de "dificultat i bloqueig", i que això havia de conduir a "recuperar la cohesió del sobiranisme i a activar tots els mecanisme de pressió cap a l’Estat". En aquest cas sí que hi va haver qüestions tangibles que van acabar convertint-se en realitat, com l’amnistia. Però tot era producte dels desastres comesos anteriorment. No fabular La setmana passada el president Salvador Illa va convocar el sector econòmic, polític i social amb el mateix estil de conferència. Feia més de 20 anys que no es proposaven coses concretes. És cert que no sempre van ser obsessions independentistes del moment. Per exemple, Artur Mas va tenir la mala sort de ser president enmig d’una profunda crisi financera, tot i que després va buscar una sortida errònia convocant eleccions a deshora, en les quals va acabar perdent 12 diputats el 2012. El president Illa ho ha tingut més fàcil, amb una metodologia que s’havia perdut: no fabular. Va presentar un paquet de 200 mesures preparades amb 18.500 milions. El discurs va estar ben organitzat i tenia sentit. Després les propostes, ja se sap, es van allargant en el temps i tot es complica. Però va ser un discurs real i no impulsat per la ciència-ficció política dels últims anys. Caldrà qualificar el president com el pacificador. Comença a ser conegut per citar els seus convidats més econòmics a les vuit del matí a Palau. Ja se sap que s’aixeca a les cinc per clavar unes carreres a les cames i així arriba al despatx amb les piles activades. O sigui, té avantatge davant l’interlocutor, si no és que també fa running. Tornada a la normalitat.

El més llegit