L’ull crític de Barrachina

Laura Barrachina va anunciar divendres que abandonava, per a sorpresa dels seus oients, el timó del vaixell insígnia del periodisme radiofònic cultural d’aquest país: Ojo crítico. En desconec els motius i per això m’agradaria conèixer-los. Per a això, l’ideal seria una entrevista empàtica i profunda, però, clar, això és el que feia precisament Laura Barrachina, que se’n va durant un temps, així que de moment ens quedarem sense aquesta xerrada. La carta de comiat que va llegir just abans de ficar les seves coses al bolso defineix molt bé la periodista. Va recórrer tant a Neil Young com a Hannah Arendt, amb aquesta (i lamento que aquesta columna s’assembli cada línia una mica més a una d’aquelles ditiràmbiques presentacions de José Luis Moreno) elegant recerca de bellesa i rigor, de solidesa intel·lectual no renyida amb la proximitat emocional o amb la vocació d’entreteniment (o, millor, d’acompanyament). Va dir que el periodisme o és crític o no és periodisme. També els va dir als seguidors de l’espai que eren "una família fabulosa". La primera vegada que em va trucar al mòbil Barrachina jo estava sortint de la dutxa amb un barnús a la mà. Podria ser una escena de Tony Soprano o d’una comèdia matussera de Jacques Tati, però només l’evoco per demostrar com d’inesperada va ser per a mi. La trucada era per comunicar-me que havia guanyat el Premi Ull Crític de Narrativa, un guardó més net que jo acabat d’empastifar de Nenuco i que ha assenyalat algunes de les plomes que després s’han consolidat en les nostres lletres. La frase que vaig sentir, mentre intentava passar una cama per la màniga del barnús, va ser: "Benvingut a la família d’Ojo crítico". Així que la família eren els guanyadors durant dècades del premi, sí, però sobretot, com va aclarir divendres, els que cada dia escolten el programa. Barrachina té alguna cosa de mare-ocell de la cultura i li encantava trenar complicitats. Des d’aleshores m’ha ajuntat amb altres autors per anar de festa en antena amb els nostres personatges favorits. Quan he anat a promocionar les meves novel·les, sabia com hi entrava però no com en sortiria. Emocionada, segur: sempre disposava trucades sorpresa. De fet, l’última, dimecres, va ser perquè saludar Joe Crepúsculo, que presentava el seu últim gran disc. La mirada Quan acabes d’escriure una cosa, gairebé mai saps què has fet. Una novel·la és com un rastre de quètxup (¡o de sang!) a la comissura: un no sap que desperta l’atenció de la gent fins que l’hi diu l’altre. Barrachina aconseguia atrapar què havies fet. I ho millorava. Ojo crítico té a veure amb el fet d’educar la mirada no en la sospita, però sí en la crítica. Una crítica entusiasta i amb certa al·lèrgia a la gravetat dels espavilats. Tan exigent com celebradora. Carmen Martín Gaite, ara d’aniversari, deia que la mirada és molt més important que la visió, perquè la precedeix. Per veure alguna cosa, primer cal girar el cap i enfocar-lo: mirar. El món és ple de visionaris miops, però no hi ha tanta gent que miri on cal mirar. Això és Ojo crítico i això feia Barrachina. Res en contra de parlar bé d’algú quan se’n va, però millor fer-ho quan encara pot tornar. El normal seria dir que el periodisme no es pot permetre perdre aquesta veu, però el drama seria extraviar aquesta mirada. Així que esperem que torni aviat a una ràdio pública que, sense ella, queda, si no "cega, sord-muda, matussera, trast i testarruda", com cantarien els clàssics, sí miop o fins i tot bòrnia..

El més llegit