Les factures per pagar pels vicis constructius dels centenars de milers de pisos aixecats de pressa i malament durant els anys del desenvolupisme, amb materials i execució deficients, afegeixen un element més de tensió al ja per si mateix endimoniat panorama de l’habitatge a Espanya. Els desallotjaments per risc de ruïna i enfonsaments d’immobles en localitats de l’àrea metropolitana com Santa Coloma o Badalona, i les dificultats per reallotjar els afectats i tornar a fer habitables les seves llars, són només la punta de l’iceberg del problema. Cada cas específic reclama mesures d’emergència, però també respostes que facin que aquestes no s’eternitzin. Les dificultats que apareixen amb cada un demostren que serà necessari adaptar els mecanismes dels quals disposen les administracions per ajudar a la rehabilitació d’habitatges a la realitat d’un parc envellit i amb carències que van més enllà de l’eficiència energètica o l’accessibilitat. I no és fàcil: ni les administracions poden o han d’assumir el cost de les reformes que recau en els propietaris afectats, ni moltes comunitats de veïns estan en condicions d’assumir la seva responsabilitat sense suport públic en forma d’assessorament, subvencions o crèdits.