Les salvatges punyalades de Felipe González a Pedro Sánchez han deixat de ser notícia per reiterades, però que una cosa es converteixi en costum no hauria d’impedir-nos mantenir viva la nostra capacitat de sorpresa. I és que Felipe no malgasta cap oportunitat per fer la traveta al president del Govern, a qui no li perdona l’amnistia, ni la gestió de la dana, ni la seva complicitat amb Zapatero i la seva relació amb Veneçuela, ni per descomptat la seva negociació amb Junts i Puigdemont. Per no perdonar, no li perdona ni tan sols el decret òmnibus: l’expresident s’ha convertit en el primer tertulià anti-Sánchez del país, i no hi ha setmana en què no es quedi a gust amb alguna de les seves diatribes. La qüestió és que, en molt poc temps, Felipe González s’ha convertit en un dels opositors més actius i virulents del Govern, i sembla que ja se’ns ha oblidat el petit detall que presumptament continua sent una de les grans figures de referència del PSOE, en principi el mateix partit que encapçala Pedro Sánchez. Cert, ja sabem que els expresidents són aquests incòmodes gerros xinesos que ningú sap què fer amb ells, i és habitual que, portats pel tedi i per l’ego ferit, es dediquin a enviar pulles als seus successors, com les que enviava regularment Aznar a Rajoy.