Les ciutats contemporànies són cada vegada més complexes. En elles conviuen més grans la vida del qual s’allarga cada vegada més, i joves que avui treballen en un lloc i demà en un altre. Consumidors que ho volen tot a casa, a qualsevol hora, i un exèrcit de repartidors que no para de créixer. Bars que ocupen voreres i calçades i restaurants que sobreviuen amb l’enviament del menjar a domicili. Ciutadans nascuts en elles i altres vinguts d’altres llocs, de vegades d’altres cultures. Amb aquesta composició cada vegada més bigarrada, amb interessos individuals no sempre fàcils de conciliar, no és estrany que la mobilitat hagi emergit com un tema central de l’agenda urbana. Les grans ciutats ja no són les d’antany, quan el repte de la mobilitat era permetre als treballadors anar de casa a la fàbrica, amb el servei públic o el cotxe privat. Avui són com a termiteres on molts dels seus habitants es mouen tot el dia, en tota hora, amb una panòplia de mitjans cada vegada més diversificada, on la bicicleta i el patinet han irromput com mitjans accessibles i sostenibles. No regular aquesta nova realitat podria transformar l’espai públic en una selva, en detriment dels vianants i dels més vulnerables, per la seva condició o la seva edat.