Si no pots cuidar el teu gat o el teu gos, no el tinguis, és la cantarella de sempre. Si estàs deu hores fora de casa no el tinguis. Si no el pots passejar tres vegades al dia. Si no pots portar-lo a revisions veterinàries freqüents, donar-li dieta segons les seves malalties. La llei de benestar animal desplega les ales per elevar a cotes mai vistes els drets de cura de les mascotes, un moviment que cavalca sobre la sensibilitat dels nostres temps. I això està bé, molt bé. Una altra cosa és què passa quan aquests aires, aquests principis compartits, aterren sobre la realitat. No es tracta només dels preus disparats que suporten els aliments veterinaris, les exigències domèstiques d’encaixar hores de visita professional, o la xarxa de contactes necessària per assegurar cuidadors passejadors o l’atenció domiciliària.