La puntada de peu de Cantona

L’alçament de la bandera a Iwo-Jima, el petit pas d’Armstrong a la Lluna, la puntada de peu d’Eric Cantona a un feixista, gest que, molt oportunament, compleix 30 anys. Van quatre minuts jugats de la segona part del partit del Manchester United amb el Crystal Palace quan expulsen el francès. Cantona, que solia jugar amb el coll de la samarreta com si fos el de la capa de Dràcula, se l’abaixa, com si acceptés que s’ha portat malament. Ja. Al camí cap al túnel dels vestidors, un paio de l’afició rival baixa a la carrera 11 esglaons per cridar-li alguna cosa. Ell pren impuls i li descarrega al pit una puntada de peu voladora per sobre de la tanca publicitària de McDonald’s. Als vídeos i fotos no podem saber què li ha deixat anar el hooligan. Es dirà que li ha esmentat la mare i l’ha animat, no gaire educadament, a tornar a França. Hi ha qui afegeix que mentre ho feia ha estès el braç amb el palmell obert. No ens afanyem a dir-li nazi, però apuntem que es va demostrar que militava al feixista National Front o que s’autoretratava com a racista. Però, ull, potser estava demanant un taxi. Cantona, que serà sancionat amb nou mesos sense jugar, 30.000 lliures i 130 dies de treball comunitari, no fa declaracions, però més endavant convoca una roda de premsa on només diu el següent: "Quan les gavines segueixen el pesquer és perquè pensen que es llançaran sardines al mar". Hi ha qui opina que es refereix a la premsa sensacionalista, sempre buscant carronya, però també podria ser que parli de feixistes buscant-se un premi. De fet, se m’acut que fins i tot pot ser una cita indirecta de Juan Salvador Gaviota, aquest llibre que tots els fills de pares progressistes vam llegir als sis anys. Allà, es parla d’una gavina que s’escapa de la bandada, que vol volar al seu aire: "Per a la majoria de les gavines, no és volar el que importa, sinó menjar. Per a aquesta gavina, no era menjar el que importava, sinó volar". Està clar que Cantona: a) Era un bon ocell, b) I tant que va volar per donar la puntada de peu, i c) Sempre es va desmarcar de la bandada de futbolistes, la declaració més compromesa de la qual ha sigut: "El futbol són 11 contra 11". Després Cantona es jubila als 30 anys, inspira cineastes com Ken Loach i músics com Terry Hall, actua i canta. Passat el temps, li pregunten si es penedeix de la puntada de peu i contesta: "Sí, sens dubte: em penedeixo de no haver-li donat més fort a aquest feixista". Però aquells cinc segons donen per comptar un segle. En una carta, Cantona parla del seu avi de Barcelona: va lluitar contra Franco i, quan no hi havia res a fer, la nòvia va acceptar fugir amb ell i van travessar a peu fins als camps de refugiats d’Argelers. Avui el camp d’aquesta ciutat porta el nom de Cantona. I ell no ha deixat de manifestar-se, de vegades amb declaracions delirants però sempre en el bàndol correcte, contra el genocidi d’Israel o el Mundial de Qatar. Quan Elon Musk va provocar els mitjans amb una salutació nazi, molts van utilitzar la puntada de peu en textos i mems. Potser no va ser una salutació feixista, potser la puntada de peu de Cantona no va ser antifeixista, potser el seu avi tenia ganes de moules avec frites a la Costa Blava, potser el món no sigui ple de cretins. Cantona deia que no diferenciava una passada de Pelé d’un vers de Rimbaud, perquè provocaven la mateixa emoció i encapsulaven l’eternitat en un instant simbòlic. El mateix passa, en els primers temps de les tecno-teo-autocràcies, amb la seva puntada de peu.

La puntada de peu de Cantona

No diferenciava una passada de Pelé d’un vers de Rimbaud

El més llegit