És difícil trobar la causa del que, sense exagerar, podem qualificar d’eufòria cultural, tal com certifica el reportatge d’EL PERIÓDICO sobre la vitalitat d’una gran varietat d’ofertes que abracen tant les arts escèniques com la música o la literatura. La vitalitat, en aquest cas, no només es deu a propostes de tot tipus –des de les més populars fins a les més transgressores–, sinó, especialment, a la resposta del públic, que en aquesta última temporada ha batut rècords. Podríem atribuir l’auge cultural a una resposta de la ciutadania davant les conseqüències de la pandèmia que vam patir fa cinc anys i que va deixar en la corda fluixa tot el sector. Segurament és un factor per tenir molt en compte, perquè la immediatesa que genera el teatre, de tot tipus, la possibilitat de compartir en viu un espectacle, la necessitat de sortir de casa i experimentar emocions en companyia, és una conseqüència de tot el temps que ens vam mantenir confinats. Tornar a l’espai públic, habitar de nou la ciutat. Però el cas és que ja fa temps que vivim en la normalitat postpandèmia i que la tendència d’ocupació de les sales i el beneplàcit del públic segueix a l’alça. No és flor d’un estiu, sinó la consolidació d’un fenomen certificat per les xifres. La temporada passada es van superar els 3 milions d’espectadors, el millor any de la història, amb una assistència mitjana del 64%. Les iniciatives promocionals del sector, simbolitzades en la campanya Cap butaca buida, però també la capacitat emprenedora en una indústria tan fràgil, són factors per tenir molt en compte. En aquest sentit, tant podem parlar de les grans apostes, com la del Mago Pop al teatre Victòria, per exemple, o la de Dagoll Dagom amb el seu Mar i cel, com de les aventures més humils però no menys atrevides, com la del teatre de petites dimensions, el Heartbrake Hotel, d’Àlex Rigola, o clàssics com el Teatreneu, la Sala Beckett o la Sala Atrium.