Em trobo una mare del col·le a qui acaben de "demanar" el pis. Que et "demanin" el pis és el malson contemporani, l’espasa de Dàmocles que penja sobre el cap de qualsevol que visqui de lloguer. Universitària, màster, culta, amb una feina i dos fills a càrrec seu. "Les dones soles amb família som pàries avui dia", em confirma. Ningú la vol com a arrendatària, tot i que no ha faltat mai al deure d’abonar la mensualitat; busquen inquilins sense descendència. Quan esmenta els nens li diuen que no té el perfil. A la cadena SER, una altra mare explica la seva odissea per a les notícies: un bon sou i una filla a càrrec seu, però no aconsegueix cap casa que pugui pagar. Moltes ofertes exclouen els menors d’entrada. Una altra parella exposa que no els lloguen una vivenda ampla de dues habitacions en un poble, i no barata precisament, perquè tenen un fill i la propietat imposa un màxim de dues persones per firmar el contracte. Acabats de casar per sempre. Una habitació com a dormitori i una altra per a la PlayStation, o per a un vestidor ample. Que no s’acabi mai l’adolescència a què es veu abocada la joventut espanyola. Ja ampliaran la família la dècada que ve. Tres són multitud. Un podria passar la nit al traster per assegurar un sostre a la resta. Aquesta és la nova llei de la usura immobiliària i la classe mitjana tampoc escapa a la galopant precarietat que ha instaurat. La inversió d’uns, l’agonia d’altres.