Si heu vist la nova pel·lícula de Paolo Sorrentino, Parthenope, potser coincidireu amb mi que els primers vint minuts són d’una estètica cursi excessiva. Un cop ha nascut i ha entrat a l’adolescència, la gran bellesa de la protagonista i la manera com la càmera la contempla, amb primers plans com d’anunci de perfum, amb la mar blava i la silueta de Nàpols de fons, amb un germà i un nòvio també molt guapos, amb una família en un palau decadent, es fan gairebé insuportables. Recordo que vaig pensar: "Si tota l’estona és així, malament rai". Per sort, però, Sorrentino és un mestre i l’efecte està molt calculat. Aviat entens que Parthenope és una al·legoria platònica de la ciutat de Nàpols, la imatge ideal que les peripècies que viu humanitzen i corrompen, fins al punt que de gran ha de marxar a viure en el nord d’Itàlia, on diuen que la gent és neta i noble, culta, etcètera. Abans que se’n vagi, però, veiem què és el que transforma el Nàpols ideal en la ciutat feta de contrastos que Sorrentino estima: el turisme, representat per un esplèndid Gary Oldman interpetant l’escriptor John Cheever alcoholitzat; l’església i un cardenal impotent que és com el dimoni, adorat per la burgesia catòlica; les estrelles de cine que menyspreen els seus orígens; els baixos fons entrevistos de nit… Amor, bellesa, dolor, soledat, fascinació, futbol: antropologia.