Ha passat gairebé una setmana i continuo sense entendre el perquè de la coïssor. Em refereixo als premis Gaudí, a la polseguera que ha aixecat a les xarxes el discurs d’Eduard Sola durant la gala per abraçar el seu orgull xarnego. En l’al·legat d’agraïment, el guionista de la pel·lícula Casa en flames va recordar que el seu avi andalús era analfabet i que ell, en canvi, ha pogut dedicar-se a escriure gràcies a una cosa que denominem progrés. Va celebrar l’escola pública i els mecanismes d’una educació que va funcionar com a ascensor social. No va dir res ofensiu ni va disparar contra ningú. El guionista estava explicant la seva història, que podria extrapolar-se a la de tantes altres famílies que van haver d’abandonar els seus pobles d’origen en la immediata postguerra, atiades per la gana, la misèria i la falta d’oportunitats. A Catalunya i al País Basc es necessitava mà d’obra barata.