El cèsar firma

No es tracta de l’anunci d’una nova era. No es tracta tampoc de les referències divines. Fins i tot m’atreviria a dir que no es tracta de les mesures més radicals, no solament anunciades i enunciades, sinó dutes a la pràctica de manera immediata. Són més aviat els detalls. Poc o molt, quasi tots els presidents dels Estats Units (els més recents, potser si excloem el perfil baix de Biden, encarregat d’esborrar la primera empremta de Trump més que no pas de dibuixar nous mapes del territori futur), comencen a exercir el càrrec amb unes dosis elevades d’energia renovadora, amb onades de poetitzats desitjos patriòtics. En els discursos, poc o molt, sempre hi ha nous horitzons sota la protecció del déu que beneeix la nació. En això, no ens enganyem, els presidents electes (quasi tots) hi apliquen un entusiasme similar als que parlen de l’NBA, posem per cas, com el campionat del món de bàsquet. La notable diferència del segon Trump és que ha convertit el discurs inicial en una arenga, un míting agressiu i impietós. Davant la presència immutable dels antecessors (que només s’han aixecat, només faltaria, per aplaudir la referència als hostatges jueus), els ha qualificat de traïdors que han provocat el declivi i la decadència dels Estats Units. N’hi havia prou per aixecar-se i abandonar l’estrada, per deixar en evidència la manca de tacte institucional. El discurs de Trump no va ser només l’anunci d’una edat d’or o l’assumpció del senyal enviat des del cel perquè la nació torni a ser gran. O la demencial proposta sobre el golf de Mèxic (la dèria dictatorial d’incidir sobre el llenguatge perquè la realitat canviï) que Hillary Clinton va rebre amb una riallada sardònica. O la missió a Mart, que Elon Musk va saludar amb eufòria adolescent. O... tantes altres coses, com aquests "milions i milions" de delinqüents que provenen dels manicomis per assolar i derruir la convivència pacífica. La diferència és que Trump ha basat el parlament en el ferotge despropòsit d’humiliar l’enemic. No és poca cosa. És una declaració de terra cremada que va més enllà de les proclames electorals abrandades, perquè es fa en un terreny institucional. L’acte de signatura amb espectadors, al Capital One Arena, el pavelló on Musk diuen que va fer una salutació romana (mitjans italians, que d’això en saben, asseguren que no era feixista, sinó el signe d’una efusió desmesurada), va ser la conseqüència explícita del comportament de Trump. Signar les famoses ordres executives davant la congregació d’acòlits, en un muntatge cesari, va en contra de les normes més estrictes de la funció pública. A part de l’eficàcia i l’eficiència, hi ha la discreció. La labor de l’executiu no és convertir el poder en un espectacle, sinó procedir sota els criteris de la grisor. Es pot procedir amb l’execució d’ordres terribles des d’un despatx anodí, això és cert, però si hi afegim el circ i els crits de la massa enardida, aleshores estem davant d’un cèsar que s’emborratxa d’omnipotència. Això és el que percebem, en les primeres hores de la nova era.

El més llegit