El món pot haver canviat tot el que vostès vulguin, però una cosa tan antiga i passada de moda com un discurs continua tenint la capacitat de remoure les nostres consciències. Molta tecnologia i moltes apps, però el breu al·legat d’Eduard Sola en els premis Gaudí ha servit per sacsejar una altra vegada el nostre passat: "El meu avi era analfabet i si jo escric és gràcies al progrés: se’n diu èxit col·lectiu". En un país en què tendim a flagel·lar-nos i a passar-nos el dia grunyint, és un fet gairebé paranormal que aparegui un escriptor enamorat de la seva feina per celebrar el que hem avançat com a societat. En la seva breu al·locució, Sola va recordar que aquest Gaudí "podria ser una venjança contra els que el van fer sentir inferior", però en canvi ho ha sentit com un èxit de tots, també de l’escola pública. I finalment va reivindicar la seva condició de xarnego i "va enviar a la merda" els xenòfobs per poder acollir "amb els braços oberts". En un país normal, el discurs de Sola seria normal. Però a la Catalunya frustrada del postprocés les seves paraules han provocat una irritació malaltissa en els que són incapaços d’acceptar la complexitat i la riquesa del país.