¡Cordin-se els cinturons!

Aquesta setmana assumirà la presidència dels EUA un delinqüent que com més conec menys m’agrada, però que al cal respectar perquè ha guanyat netament les eleccions després de connectar millor que la seva rival amb les preocupacions bàsiques dels seus conciutadans: ocupació, inflació, seguretat i immigració, i per això faran malament els polítics europeus que en el futur no ho tinguin en compte, ajustant la mira a les prioritats de cada lloc, com vivenda o massificació turística. Donald Trump sempre ha dit que la impredictibilitat és marca de la casa i per això evita definir-se sobre qüestions tan importants com Ucraïna, l’Estat palestí o la defensa de Taiwan, probablement per reservar-los com a carta negociadora. Això seu no són principis sinó una perpètua transacció en la qual tot té un preu i el que jo guanyo tu perds. Els nomenaments que està fent són preocupants, igual com les seves declaracions: des d’amenaçar amb aranzels la Xina i la UE, o sigui nosaltres, fins a intervenir militarment a Mèxic per lluitar contra els càrtels de la droga, obviant el detall que aquests càrtels maten amb armes nord-americanes. Anuncia la deportació més gran de la història d’immigrants sense papers, al marge del drama humanitari i la crisi econòmica que provocaria, i amenaça amb aranzels el Canadà, de la sobirania del qual es burla insinuant que s’hauria de convertir en el 51 estat de la Unió, després d’Alaska i Hawaii, que ho van fer voluntàriament el 1959. Ha afirmat públicament que doctrines del segle XIX com la Doctrina Monroe (Amèrica per als americans) –i s’entén que també la del Destí Manifest– mantenen la seva vigència al segle XXI i per això amenaça Panamà de recuperar per la força el Canal, i Veneçuela d’augmentar les sancions i el seu aïllament internacional. Veurem què fa amb Cuba. La cirereta és l’amenaça de comprar o d’apoderar-se per la força de Groenlàndia, dos milions de quilòmetres quadrats congelats, habitats per 57.000 nadius que Trump cobeja per la seva ubicació geogràfica, perquè el desglaç farà molt rendibles les rutes polars al costat de les seves costes, i perquè té petroli i minerals rars que tant necessiten la revolució tecnològica que lideren els oligarques que l’envolten i la transició verda. És molt greu que Trump no respecti principis tan bàsics com la sobirania nacional, la integritat territorial i la inviolabilitat de les fronteres, perquè segueix la tradició imperialista americana que va inaugurar el president Andrew Jackson amb l’Indian Removal Act de 1830, que després d’exterminar els seminoles de Florida va matar o va desplaçar molts milers d’indis a l’oest del riu Mississipi. Neteja ètnica i genocidi se li diu avui al que va fer i, malgrat això, la seva imatge continua apareixent als bitllets de 20 dòlars i Trump l’admira. Encara és pitjor, perquè l’home fort de l’equip de Trump, Elon Musk, es permet interferir en la vida democràtica d’aliats com Alemanya i el Regne Unit (per ara), recolzant obertament partits d’extrema dreta com AfD i Reform UK, en una ingerència intolerable que reforça els líders iliberals del nostre continent. El que menys necessitem. Aquesta actitud imperialista d’Amèrica Primer –i els altres que s’apanyin– i de falta de respecte pel dret internacional alinea els EUA amb els seus principals rivals, la Xina i Rússia, en la tasca de desmuntar l’ordre internacional multilateral que ha afavorit Washington i ens ha donat pau durant 80 anys. Perquè ¿amb quina cara es pot dir a Rússia que la invasió d’Ucraïna és un crim, quan els EUA al·leguen els mateixos arguments de seguretat nacional per amenaçar Groenlàndia o Panamà? ¿O quan de la Xina els al·lega sobre Taiwan? Fa temps que Pequín i Moscou es defineixen com a estats-civilització, no sotmesos a les normes que regeixen per als altres països, i ara Donald Trump sembla voler afegir-se al grup, augurant així l’adveniment d’una era geopolítica en la qual el peix gros es menja el petit i els països poderosos imposen la seva llei. La feble esperança és que tot això sigui un envit per negociar després des d’una posició de força. És el dilema de si ens hem de prendre Donald Trump seriosament però no literalment o literalment però no seriosament. Llevat que ens l’hàgim de prendre literalment i seriosament, que encara és pitjor. Decideixin vostès.

¡Cordin-se els cinturons!

Fa temps que la Xina i Rússia es defineixen com a estats-civilització, no sotmesos a les normes que regeixen per als altres països, i ara el nou president dels EUA sembla voler afegir-se al grup

El més llegit