La vida sense David Lynch ha començat a transcórrer amb la mateixa velocitat que quan ell seguia viu, tot i que el seu nom no era gaire present en la nostra agenda cultural i de conversa: el seu emfisema pulmonar el tenia reclòs i en un estat més que delicat de salut, aïllat de tantes coses. Quan va arribar la pandèmia el 2020, aquell fenomen excepcional que va superar totes les ficcions i va barrejar horror i surrealisme, amb una infecció de contagi misteriós en les seves primeres etapes i carrers buits i animals ocupant l’espai de la civilització, Lynch es va tancar, i la seva relació amb l’esfera pública es va limitar a les pantalles de YouTube i les xarxes socials des d’on ens explicava cada dia el temps que feia i el dia que era, amb la seva veu única i evocadora d’altres mons que ja sabem, per gent com ell, que hi ha en aquest. El cineasta ja havia posat a l’abast de tota una generació, la dels que van beure el seu cine amb ànsia, les pistes per deambular per aquesta vida, que pot ser un somni, un malson o un deliri. Ho va fer amb pel·lícules que mai van deixar indiferent, i al final aquest és la finalitat de la cultura, del cine: interpel·lar-nos, commoure’ns i, d’alguna manera, modelar-nos per preparar-nos per encaixar millor el que ens cau a sobre.