Des de l’any 2015, la successió del 15M, el procés i l’esclat de l’extrema dreta ha trastocat els lideratges polítics. Han coincidit molts canvis. Alguns de provocats per la complicitat de massa actors amb successius casos de corrupció recoberts per una capa d’impunitat. D’altres pel maneig de les noves formes de comunicació a través de les xarxes socials. I altres de simplement sorgits dels relleus generacionals. Aquestes noves formes de lideratge són necessàriament més soft que les anteriors perquè l’autoritat és avui més horitzontal. Però són també molt més fràgils. Hi ha moltes menys barreres d’entrada, però la sortida pot produir-se en qualsevol moment i per qualsevol motiu anodí. S’arriba abans i se’n surt més aviat. Tot és efímer. Aquesta manera de liderar ha expulsat molt talent dels àmbits dirigents. Els que han trigat anys a construir una carrera professional o acadèmica no estan disposats a posar-la en risc. Vulguem o no, estem moltes vegades en mans d’oportunistes o d’arribistes, especialment en els segons i tercers nivells. Hi ha rebuig de liderar perquè crema i perquè ara és cosa d’inconsistents.